Des que el poder va canviar la societat amb el càstig pandèmic es pot observar que a nivell musical el que s’està promocionant de manera desmesurada és cert invent institucional sota el paraigua del qual s’aixopluguen tota mena d’interessos ideològics.
La història es ven com una ajuda als artistes emergents, aquells que si no són de la seva corda, poc o res han de fer, ja que la clàusula principal rau a claudicar a convertir-se en allò que jo anomeno un ‘artista del règim’. Aquesta oferta que s’anuncia de guai substitueix altres més humils, però fetes amb el cor, que ja funcionaven per part de la iniciativa privada.
Però els molt voltors ja s’han encarregat de treure del mig moltes d’aquestes propostes per penjar-se ells les medalles. D’aquesta manera, estan aconseguint que la música per aquests contorns es quedi reduïda a aquells projectes propers al folk, la cançó d’autor o la mal anomenada música urbana, per no citar la gran invasió de cantautors, que tot està molt bé però no oberta a altres alternatives amb més “poderío”.
Quan fa uns anys vam deixar associar cultura amb política, permetent que els mandamasos s’omplissin la boca amb aquesta farsa que anomenen política cultural, el bon art se’n va anar en orris. Emergent és un adjectiu que fa referència a qui emergeix de certa cosa o té principi en ella i emergir és sorgir.
A qui pretenen enganyar? Polítics de torn, “veo, veo mamoneo”, no sobeu tant això d’‘artistes emergents’… Oh yeah!
