L’estiu és a punt d’acomiadar-se i molts ja respiren tranquils després de tants dies d’extrema calor. Dins de res arribarà el fred i els comentaris s’invertiran, trobant a faltar aquests mesos d’estiu que volen com pocs. La gent ha procurat estar molt relaxada durant el seu període de vacances potser tement el que s’aproxima, com tothom sol comentar amb la boca petita encara que amb el somriure del supervivent.
La gent torna a assaborir una gran vida social. Aquest estat de certa tranquil·litat posa els pèls de punta en cas de pensar en una mica més enllà. Bé es diu que després de la tempesta arriba la calma, però l’efecte invers també es produeix. Fa molts anys que estem sotmesos a prohibicions que eren impensables abans, a lleis que deixen molt a desitjar i a unes normes que són per treure de polleguera un sant.
La política que es practica és una farsa i sobren més de la meitat dels voltors carronyaires que s’alimenten de l’esforç dels altres. Tot això ens porta a l’hecatombe a què anem dirigits sense remei, la qual es reflecteix en una vida excessivament cara que converteix els rics en més poderosos i la resta de la humanitat en més pobres al so dels tambors del poder.
Que ningú s’alarmi, si no ho està ja, perquè res no es pot fer sobre això; simplement estar expectant per tal que almenys els pals no els rebem desprevinguts. “Qué tiempo tan feliz vivimos tú y yo en nuestros años de loca juventud, seguros de triunfar, tan llenos de inquietud, qué fácil fue tener felicidad”, cantava Matt Monro conscient que els somnis aviat es van esfumar sense remei amb aquelles grans coses que faríem… Oh yeah!
