Dijous d’aquesta setmana el Congrés dels Diputats ha aprovat definitivament la Llei d’amnistia que el govern socialista del Sr. Pedro Sánchez es va comprometre a tramitar i aprovar en el pacte d’investidura. En el moment d’escriure aquest article encara no ha estat publicada al BOE i encara no ha entrat, per tant, en vigor. Però és clar que és una qüestió de tràmit, que es publicarà dins de pocs dies i que serà aleshores que estarà vi-gent.
La voluntat declarada de la llei aprovada és clara: pretén eximir de qualsevol responsabilitat (ja sigui penal, administrativa, comptable, o de qualsevol altra mena) els encausats per actes relacionats amb les consultes populars convocades a Catalunya els anys 2014 i 2017. La llei és més complexa i en molts aspectes resulta bastant més confusa. Es nota que ha passat per moltes mans i que ha estat objecte de moltes esmenes, sense que hagi pogut reposar i se n’hagi pogut fer una redacció més senzilla i clara. Però allò que pretén la llei resulta perfectament clar i, precisament per aquest motiu ha estat objecte d’aplaudiments per part d’aquells que l’han votada i de crítica pels seus opositors.
Fins aquí, jo crec que tots hi podríem estar d’acord: tots sabem què pretén la llei i també som conscients dels seus pros i contres. Ningú posarà en dubte tampoc que ha estat aprovada per una majoria absoluta del Congrés dels Diputats, que és l’òrgan constitucional encarregat d’aprovar les lleis.
A partir d’ara, en canvi, entrem en un camp bastant desconegut, sobre el qual no m’atreveixo a fer pronòstics: és el de si la llei serà efectivament aplicada i si els imputats o condemnats pels fets que es pretenen amnistiar veuran extingides les responsabilitats que se’ls atribueixen. Qualsevol lector em podria retreure: com pot ser que si una llei aprovada pel legislatiu eximeix de responsabilitat uns actes determinats, jo gosi posar en dubte que aquesta exempció arribi a ser efectiva? Doncs sí: no hi ha dubte que el poder legislatiu vol que s’extingeixin aquestes responsabilitats, però qui ha de fer efectiva aquesta extinció és el poder judicial, que no hi està d’acord.
Això no és del tot cert: jo crec que la major part dels jutges no tenen opinió sobre el fons de la qüestió o, si la tenen, se la guarden al seu fur intern i no els interfereix en l’aplicació de la llei, ja sigui la d’amnistia o qualsevol altra. Però l’estament més alt del poder judicial té opinió, no se la guarda i és bel·ligerant per fer-la valer. És precisament per aquest motiu que els partits conservadors porten bloquejant des de fa cinc anys i mig la renovació del Consejo General del Poder Judicial. A partir d’ara veurem com aquests alts tribunals espanyols utilitzen les estratagemes més impensables per evitar que s’apliqui la llei.
La Llei d’amnistia ha estat aprovada, és cert. Però no tenim ni idea de quan serà aplicada. No sembla que la democràcia espanyola vagi per gaire bon camí.
