La meva mare sempre em deia “filla, arregla’t una mica, no vagis sempre tant deixada, mentre siguis jove i bonica no es notarà, però quan passis dels 50 faràs pena”. La meva rebel·lia mai no li va fer cas. Quanta raó tenia, quant amor i rigor amagaven aquelles paraules. Avui m’he mudat i maquillat, acomiadem l’any i tinc poca cosa a dir, poca cosa extraordinària a l’armari, però veure’m arreglada em recorda a ella, i la meva rebel·lia se sent recomfortada en aquesta constant horabaixa en quà es converteix la vida a partir dels 50. Brindo per les amigues que estan lluitant contra malalties, pèrdues, adversitats i estafes de la vida, perquè l’amistat és el valor més preuat que tenim, quan ens fem grans també, i perquè sempre em commou la resistència de les persones que estimo i admiro. Perquè les meves amigues s’arreglen cada dia i intenten arreglar cada dia la seva vida i fer menys feixuga la dels altres. Per amor a la llibertat en època de servilisme es lliuren a l’art de cuidar-se i ser elles mateixes. La rebel·lia també ha de mudar-se perquè no s’arni. Enfront de la decadència i l’hostilitat del món cal cultivar el jo íntim amb les millors gales. Bon any a les meves amigues i a tots. I que la força ens acompanyi.
Sessió: No iniciada
