Ja no hi ha volta de fulla. El temps passa de pressa i la vida s’esfuma sense tramesa. No crec que ens haguem portat tan malament com per merèixer això, però el planeta està per agafar-ho amb pinces. Les il·lusions amb què vam venir a aquest món al revés s’han anat esfumant fins a la sacietat i ja no queden ‘ideales’ ni als estancs.
La majoria de la gent està espantada, angoixada i acollonida, tres maneres diferents per definir el mateix estat de desesperació a què han conduït a la societat els polítics amb les seves farses democràtiques. L’euro s’ha convertit en aquest ‘coco’ amb què atemoreixen les persones quan no són bones, però el problema és que els que es porten pitjor no reben cap càstig.
Al contrari, són al poder, mirant des de l’estrada com de miserable i ruïna resulta ser avui dia una persona honrada i honesta. El romanticisme queda reservat per al cinema i ara un important sector de la ciutadania és a costa de la incògnita. Mai millor que ara per viure al dia, perquè no hi ha cap altra sortida possible. Allò que calia estudiar per ser un home de profit el dia de demà ha caigut en sac trencat.
Els moments ens el que importa, viure intensament el dia a dia, perquè el futur es veu absolutament confús. Els mandamasos segueixen aixecant la mà i mai se sap per on cauran els cops de porra. Hem d’estar preparats per al caos que s’acosta amb tanta retallada, tanta prohibició i “tan poc pa per a tant xoriço”.
Aprofitem, doncs, les bones estones que ens queden i que sigui el que déu vulgui. I com que cal viure el present, permeteu-me desitjar-vos per als mesos venidors tot amb gust de felicitat, pau i amor… Oh yeah!
