Li atribueixen a Andreotti (encara que algú diu que ho va dir Churchill) aquella frase que a la vida hi ha “amics, enemics i els companys de partit”. Per això, quan les aigües baixen tèrboles, aquesta tercera categoria potser és més nociva que la dels enemics, que al cap i a la fi són gent que ve de cara sense fer veure que són dels teus. Dic això des de la distància i des de la talaia que em dona poder observar la vida partitocràtica des de fora perquè no he militat mai enlloc ni (per ara) tinc intenció de fer-ho. Per això n’he vist de tots colors i ara ERC sembla que ens donarà moltes tardes de glòria en aquest sentit arran del cas dels cartells de l’Alzheimer contra els germans Maragall. L’exviceconseller d’Estratègia i Comunicació ha estat el primer en plegar i ja ha tirat amb bala: “Hi ha a qui no li importa el partit sinó l’ambició i el desig de controlar una organització i fer-se-la a mida”, deia sobre Junqueras sense citar-lo. La cosa promet perquè tot plegat acaba de començar. Ja tenia raó l’Àngel Ros, quan deia allò de “¡Al suelo, que vienen los míos!”.
Sessió: No iniciada
