Hi ha qui daten l’origen del rock’n’roll el 12 d’abril de 1954 quan Bill Haley and His Comets van gravar el seu gran èxit ‘Rock around the clock’ i n’hi ha d’altres que assenyalen el 3 de febrer de 1959 com ‘el dia que va morir la música’ amb l’accident aeri que va costar la vida dels músics Ritchie Valens, Buddy Holly i The Big Bopper.
Doncs bé, per a mi el rock’n’roll va ser reconegut oficialment el 1957, no només perquè va ser quan el mestre Chuck Berry va llançar el seu ‘Rock & Roll Music’ sinó també perquè aquell any vaig néixer jo: Rockdríguez. Els nascuts al 57 sempre hem presumit de gran anyada i res millor que coronar-la adjudicant-nos, almenys, com la consolidació definitiva d’una música que va més enllà del que és un gènere musical i que, passi el que passi, no morirà mai perquè la seva empremta ha fet arrel a la història de la humanitat.
El rock’n’roll és actitud i és molt més que una religió ja que és una manera d’entendre la vida de forma diferent de com dicten les normes de la societat. El rock s’escolta amb el cor, no només amb les orelles, se sent i només es pot entendre si realment un es deixa atrapar per ell. Llàstima que també hi hagi hagut molt ‘mamoneo’ pel mig, perquè de gent dolenta n’hi ha per tot arreu. En principi, el rock és sinònim de bona gent. De fet als setanta per aquestes latituds es van batejar moltes històries com ‘rock’n’rollo’, referint-se a les bones sensacions que transmetien aquests artistes que pregonaven pau i amor amb els decibels a tota pastilla.
La generació ‘hippy’ volava amb els riffs de guitarra i la psicodèlia que destil·laven moltes bandes que van entendre l’LSD com el seu ‘Loado Sea Dios’. Les tres coses que hi ha a la vida no són ‘salud, dinero y amor’, sinó ‘ansiedad, angustia y desesperación’. Els rockeros ho canviem tot per ‘sexo, drogas y rock’n’roll’. Sexe, amb amor; Drogues, amb mesura i seny, i Rock’n’Roll, al màxim i sense treva sempre… Oh yeah!
