Jaume Vilella Motlló va ser el primer mestre que vaig tenir al col·legi Episcopal en començar la Primària. De pàrvul vaig anar al col·legi Santa Anna. Les monges, quan els nens ja no podíem estar barrejats amb les nenes, ens enviaven a l’Episcopal. Un jove Jaume Vilella era l’encarregat d’afilerar els nouvinguts amb els mètodes pedagògics de l’època. Entre les tècniques habituals figuraven els càstigs físics, tot i que, en el cas de l’Episcopal (tot s’ha de dir), els escarments eren lleugers. Cada mestre acostumava a tenir marca pròpia: picada als dits amb el regle, pessics al coll (anomenats xiclets en l’argot de l’alumnat) i altres variants. Jaume Vilella duia un anell amb una pedra considerable amb el qual es passejava entre els pupitres i de forma aleatòria feia preguntes de la lliçó. Si no ho sabies o donaves una resposta equivocada t’engegava un calbot amb la pedra de l’anell. Una vegada em va tocar a mi el rebre. La veritat és que més que el mal físic, el que em va saber més greu del tostorro és que quedés amb evidència que no em sabia la resposta correcta. Van passar els anys i amb Jaume Vilella vaig tenir moltes relacions. Molt bones relacions. Una vegada em va venir a veure al meu despatx quan era director de LA MAÑANA. De bon rotllo li vaig recordar el seu mètode de l’anell. Em va donar una resposta que retrata Jaume Vilella, geni i figura, tendror i fermesa. “Sense aquell calbot –va dir molt seriós– tu ara no estaries assegut en aquesta taula de director”. Ens vam veure per última vegada en la presentació de LA MAÑANA en català. Tots dos ens vam buscar per fer-nos una foto. Era l’últim instant de l’agraïment al mestre.
Sessió: No iniciada
