Fa quatre dècades que estic al diari LA MAÑANA compartint la meva vida laboral amb el fotògraf Tony Alcántara, a qui sempre he anomenat Toñito. El temps passa i ara ell ha dedicat jubilar-se, de manera que el proper dia 30 serà el seu últim dia de servei, mentre que jo he decidit continuar ‘jugant la pròrroga’.
El primer exemplar va veure la llum l’1 de març del 1985 i des de llavors ha sortit puntualment al carrer, superant fins i tot una vaga, i en aquests 40 anys he compartit molt amb Toñito: actes diversos, rodes de premsa, dinars de treball, concerts, reportatges, festes i fins a gresques, sobretot quan érem més joves.
La nostra vida laboral ha estat un constant mà a mà, amb la característica que, tot i haver compartit molt mals moments, això mai no ha trencat la nostra amistat de profund respecte mutu. Els primers 34 anys vam ser a les instal·lacions del Polígon Industrial, on teníem la nostra pròpia rotativa, una secció de publicacions paral·leles i fins i tot, la nostra pròpia televisió.
L’ambició dels propietaris anteriors de la marca va superar les possibilitats i així els va anar. Encara sort que després d’un període concursal, el diari segueix dret gràcies a la fe de l’actual empresari que també va viure la redacció des del fang als noranta.
Amb Toñito les hem vist de tots colors i encara que la meva passió per la música no l’hem pogut compartir al màxim per qüestions evidents, això no ha estat impediment perquè també vibri amb els grups que sempre li he insistit com, per exemple, ‘sus majestades’ els Rolling Stones, Metallica o Los Suaves.
De tot el que hem compartit ens quedem amb el que és bo, fins i tot en aquells mals temps de confinament, període en què ens bategem com ‘los amos del calabozo mañanero’ mantenint la Redacció oberta. En breu ja no estarà per aquí i encara que mantinguem el contacte no serà el mateix perquè a Toñito el trobarem a faltar en acció… Oh yeah!
