Aquest estiu he vist per enèsima vegada Las aventuras de Jeremiah Johnson, pel·lícula on un magistral Robert Redford dona vida a un soldat tip de la guerra i de la civilització que decideix deixar-ho tot i establir-se a les Muntanyes Rocoses. En aquest inhòspit paisatge, que esdevé coprotagonista, aprendrà a sobreviure en duríssimes condicions. L’odissea té molt d’iniciàtica. El film és tota una reflexió sobre la solitud i la recerca d’un mateix. El desig de desaparèixer, d’allunyar-se de la civilització, és un lloc comú entre filòsofs, escriptors, artistes… Són famoses les reflexions sobre la vida solitària de Thoreau, Montaigne, Rousseau, London, Melville, entre altres. Tampoc no estem excloses les pedestres urbanites…
Abundant en el tema, m’he llegit Niadela de Beatriz Montáñez, periodista que es va fer popular presentant El intermedio al costat d’El Gran Wyoming. Deixant enrere la fama i els platós televisius, Montañez se’n va anar a viure sola durant cinc anys a una cabana abandonada. El llibre narra la seva experiència de despossessió, esdevenint un excepcional exercici d’atenció, d’observació i d’escolta de la natura. No puc sinó que sentir-me identificada amb el tarannà d’ambdós personatges. Molt més amb el de Montáñez, esclar. Durant 15 anys, servidora em passava dos mesos dels estius fent estada en una masia gairebé del Paleolític, sense aigua ni llum, al peu del Montsec. I en porto més de 20 recloent-me també tots els estius en un poble pirinenc, on resto pràcticament sola durant el setembre…
¿Què mou a cercar aquesta solitud voluntària? En el meu cas, el poder practicar la contenció verbal (no callo ni sota l’aigua). També el deturar-me a reflexionar, defugint la dictadura de l’acció. Sobretot, però, el sentir-me com a casa. Ja sé el que vostè em dirà, ¿fora del seu habitatge habitual? Sí, perquè per a mi “casa” és la infantessa. I com que he nascut al Pirineu, en veure un prat, qual vaca, ja soc feliç. Les neures s’esvaeixen tot contemplant el paisatge. A la meva solitud li escau la muntanya, però som al final de l’estiu i ha arribat l’hora de tornar al pla. M’enduc a la retina el sol de l’alba damunt els cims. Ah! Si vostè pertany a la tropa dels solitaris eventuals, no deixi de llegir el llibre Soledad voluntaria del filòsof Olivier Remaud, una petita joia per reflexionar sobre l’estar sol i no sentir-se’n.
