De nena tenia autoconfiança i autoestima suficient. I em vaig creure els discursos de la democràcia. No va ser fins que se’m va considerar sexualment activa que em vaig adonar que no totes les persones érem iguals. El meu orgull es va rebel·lar histèricament a les primeres discriminacions: bàsicament, estava convençuda que eren actituds que reflectien una rèmora vella i insòlita; extraordinària. Pobra innocent. Hem canviat, la política, la llei, els discursos; el feminisme d’ara té uns fonaments teòrics que m’esborronen. Però encara som a les trinxeres, encara hi ha feina i no és grata, senyor jutge Carretero.
De forma habitual, rebo constants reptes argumentals per part de senyors que se senten amenaçats per la teoria feminista. Gairebé sempre, en aquestes converses es fa palès que el feminisme, entre la gent normal, només és una manera de pensar d’acord amb els drets humans, constitucionals, estatutaris i de convivència. La desinformació poruga masclista ha fet molt mal, sobretot entre el públic menys procliu a llegir o a contrastar. Per exemple, tan de bo no existissin les quotes que afavoreixen la presència de dones a bombers o a càrrecs polítics. Si existeixen és perquè tenim un problema. Perquè la Lola, quan era jove i feia atletisme pel poble, escoltava més “gallimarsot” que “ànims”. Però que, gràcies a la seva persistència, a sa germana Carme no li va resultar tan feixuc ni estrany fer bàsquet, rugbi o escalada.
No soc ni professional ni experta alpinista però he pujat gran part de les muntanyes del Pirineu de les quals els excursionistes en saben el nom. Fins aquí arriba la meva dèria. Així i tot, cada vegada que surto a fer senderisme, hi ha algú, home, generalment, que m’explica coses. Com es fa la motxilla, on he de posar els peus. I jo, normalment, callo. Perquè si responc, seré la responsable de crear un clima desagradable o agressiu. Fa gràcia. I explico discriminacions intolerables i habituals, però no insuportables. No siguem il·lusos, de la vexació a la violència hi ha un petit sospir.
Si maten una dona perquè ho és, les dones criden justícia. Si hi ha un “me too” entre periodistes dones, les dones s’escandalitzen. Si violen una noia jove, les dones es manifesten. Si Gisèle esdevé una heroïna i marca un punt d’inflexió, les dones van a aplaudir-la. Homes, on sou? Si només pugnem la comunitat discriminada no anem enlloc. I penso el mateix quan veig imatges de reivindicacions antiracistes o pels drets LGBTIQ. No cal ser gaire llest per veure que les discriminacions a una part de la societat dinamiten la pròpia societat. Què consideres més democràtic, Itàlia o Afganistan? On consideres que poden trontollar més els teus drets fonamentals? Doncs això.
Per a mi, el feminisme general, com a idea d’igualtat, és una lluita positiva socialment, per a tothom, per a tots els membres de la comunitat. És justícia social perquè, com moltes altres vindicacions, assegura que puguem coexistir sense abusar els uns dels altres. I sobretot, no basar l’abús en pensaments obsolets, de privilegi arbitrari, d’injustícia de posició. Per lògica, aquelles persones peludes que consideren el feminisme gairebé sinònim d’un insult s’han de fer mirar la seva capacitat de cohabitar en un estat de dret. A mi també em cansa, haver de reivindicar el vuit de març, encara.
