La tristesa d’aquests dies de fred hivern s’ha incrementat amb l’adéu de Jaume Vilella als 92 anys, un personatge que ha deixat la seva empremta a la història de Lleida i que serà recordat de manera diversa pels diferents sectors de la societat local.
Personalment el vaig conèixer a finals dels setanta quan jo feia els meus primers passos periodístics a l’històric ‘Diario de Lérida’ i des de llavors vaig mantenir una bonica amistat amb ell perquè, al marge de les seves inclinacions polítiques, la seva rígida tasca pedagògica i les seves creences religioses, entre tots dos va predominar sempre el respecte mutu tenint la cultura com a nexe d’unió.
Al llarg d’aquest mig segle de relació el vaig veure en nombroses tasques i de forma paral·lela ell va anar coneixent la meva evolució. De cada trobada el recordaré sempre amb aquell somriure tan irònic com sincer intercanviant el contrast de comentaris sobre les facetes artístiques i culturals que s’anaven produint a la ciutat.
En Jaume sempre es va sentir molt orgullós cada vegada que em lliuraven algun premi o distinció recordant-me que “el primer que va tenir un reconeixement amb tu, vaig ser jo”. Efectivament, el primer guardó que brilla a les meves vitrines data del 1980 quan el Cercle de Belles Arts va tenir un reconeixement a la meva feina a favor de l’art, placa que em va entregar en un solemne acte social. Vam tenir molt bona sintonia i l’afecte sempre va ser a dues bandes.
Va per tu, Jaume Vilella… Oh yeah!
