L’historiador lleidatà Albert Royo, de 28 anys, va ser el guanyador el passat mes de novembre la 30a edició del Premi d’Història Local Josep Lladonosa, amb la recerca ‘La premsa a la demarcació de Lleida (1898-1939)’. Aquest dijous 23 de juliol, quan se celebra el Dia del Llibre i la Rosa que substitueix el Sant Jordi tradicional, tot i que amb menys activitat de l’esperada, ‘La Mañana’ regalarà un exemplar del llibre amb el diari.
Com sorgeix el tema de la tesi i quines són les seves línies mestres, de què parla?
El tema del treball sorgeix de la necessitat d’abordar un estudi general però alhora concret sobre la història de la premsa provincial en unes dècades tan rellevants en tots els àmbits com són les quatre primeres del segle XX. No existia un estudi que es fixés en tota la província, si bé n’hi ha de nombroses viles i ciutats i d’algunes comarques, però res que abracés tot el conjunt provincial. I tampoc que abordés un marc cronològic tan extens. Igualment també volia elaborar un catàleg renovat i actualitzat de totes les publicacions provincials d’aquests anys, fruit de tot l’estudi realitzat. Un treball d’un valor i d’una utilitat incalculables però que de moment encara tinc pendent de publicar.
Per què vas escollir aquestes dates concretes?
És un període clau, ja que engloba el moment en què a Catalunya i a casa nostra hi conviuen dues realitats socials i periodístiques paral·leles: la “tradicional”, que beu del segle XIX amb una premsa política gens estructurada, i la “moderna”, que mira cap a la massificació i la democratització social amb una premsa d’informació que s’està constituint en empresa i negoci, que pretén ampliar horitzons i mercats i que a més es va formant en arma de persuasió, instrumentalització i control. A més, trobem un escenari polític molt canviant en aquestes dècades: de la Restauració borbònica a la seva crisi que acaba amb la dictadura de Primo de Rivera, per donar lloc a la II República que finalitza dramàticament amb l’esclat de la guerra civil. En definitiva, unes dates d’una rellevància històrica inqüestionable en tots els àmbits i aspectes, tant a les nostres comarques com al conjunt del país, i en què la premsa és sens dubte el principal instrument de comunicació, informació, conscienciació i politització.
Com està estructurat el treball?
En el llibre cada comarca representa un apartat i en l’estudi de cada una s’analitzen totes les publicacions editades sense cap mena de limitació. De fet, es determinen fins a 14 categories de premsa diferents: des de la informativa i política fins a l’esportiva passant per la religiosa, cultural, humorística, comercial o associativa. Així, es traça un viatge històric per cada territori per conèixer-ne l’evolució a través del volum editorial i de la longevitat de les publicacions, de la producció de premsa en quantes més categories millor i del nombre de viles o ciutats de cada comarca que editin alguna revista o butlletí en aquests anys. D’aquesta manera es relaciona premsa i característiques polítiques, culturals, socials, econòmiques i esportives de cada comarca i, per extensió, de cada població, de cada territori, de cada societat. D’altra banda, existeix una macro estructura que també es mostra en el llibre i que serveix per entendre millor la nostra província: les comarques s’engloben en tres realitats superiors independents però interrelacionades com són la Plana, l’Alta muntanya i el Pirineu i la ciutat de Lleida, en tant que capital i única gran ciutat del territori. En definitiva, com diu el subtítol del llibre, d’aquesta manera s’intenta apropar al lector la història més propera per veure i comprendre quins són aquests “territoris, societats i cultures entre la tradició i la modernitat”.
Quina és la relació entre publicacions en castellà i en català?
En tot el període, el castellà és predominant; el català aconsegueix equiparar-se, que no superar, a la Segona República, amb el brot democràtic i catalanista i un sistema d’inversió pública que l’afavoreix. Això és a nivell general, però per exemple al Pirineu sempre ha estat hegemònic el castellà. A la Plana, sense tenir en compte Lleida, sí que és predominant el català a partir de la Mancomunitat, als anys 20, però a Lleida ciutat no ho serà ni durant la República; per estructures polítiques, més immigració i la necessitat de relacionar-se amb altres ciutats grans del seu entorn.
Com veus el fet d’haver guanyat el Premi Josep Lladonosa nou mesos després? Ha canviat en alguna cosa la teva carrera professional?
Sens dubte, tot plegat s’ha vist molt condicionat i empetitit per la crisi de la Covid-19, ja que la majoria de les activitats culturals vinculades al món acadèmic i de recerca s’han paralitzat. Això ha fet que, molt probablement, la repercussió mediàtica, social, acadèmica i professional d’haver guanyat el premi i tot el que comporta s’hagi vist molt reduïda i eclipsada també, com és lògic. El principal exemple és l’endarreriment de la celebració de Sant Jordi i, malauradament, la suspensió d’aquest Sant Jordi d’estiu a casa nostra atesa la casuística de la pandèmia en aquestes setmanes. Professionalment ha servit per poder encetar alguns projectes nous, fet que és sempre d’agrair i que motiva per seguir treballant i fent via en el difícil món de la recerca acadèmica. A més, aquests projectes també representen el reconeixement a la feina feta, la qual cosa és sempre ben rebuda.
Quina rebuda ha tingut el treball en el món acadèmic? I d’altra gent que l’hagi llegit?
Com deia, tot ha quedat eclipsat per la situació sanitària i això ha fet, segurament, que el treball no hagi pogut explotar o no hagi pogut tenir un ressò equiparable als treballs guanyadors de les altres edicions. Tanmateix, la rebuda ha estat bona i en general s’ha reconegut la vàlua d’un estudi tan inèdit fins al moment com necessari per conèixer des d’una altra òptica la història de les nostres contrades.
Aquest 23 de juliol, el teu llibre arribarà a moltes cases lleidatanes, què és el que més li pot interessar a un públic que no domini la matèria?
Penso que és un llibre en què no importa dominar més o menys la matèria, ja que tothom s’hi pot sentir representat en llegir la seva comarca, la història de la seva premsa, dels territoris, comarques i viles de la província. Per tant, a banda de l’aportació històrica, rigorosa i científica, el llibre és una porta oberta al coneixement sobre els nostres avantpassats més propers, els del nostre poble, ciutat o comarca. A través de la premsa, i del seu estudi, els lectors coneixeran les vicissituds de casa seva tant des de la vessant periodística i política com cultural, social, econòmica, religiosa i lúdica, i la seva evolució en les primeres dècades del segle XX. A més, el fet de poder comparar totes aquestes qüestions ben arrelades amb les comarques i viles limítrofes en cada cas ens apropen a l’actualitat i ens fan entendre i reflexionar: per què hi ha aquesta històrica rivalitat entre Tàrrega i Cervera? Per què la vida de l’alta muntanya és tan diferent de la de la Plana? Què fa que Lleida sigui única a la demarcació i per què? És ben bé la materialització d’aquelles meravelloses paraules de Lluís Bertran en què afirma que “la premsa és, podríem dir per antonomàsia, el reflex de la vida, ressò de tot l’existent”.
Sembla normal que tothom pensi que durant la seva vida s’estan vivint moments transcendentals que són punts d’inflexió en la història, però creus que aquest actual realment ho és, sortirà als llibres d’història d’aquí a 100 anys?
Sí, evidentment que sí. Estem en el context d’una pandèmia sanitària i humanitària mundial, la qual determinarà ?ja ho està fent? el futur més proper de la Humanitat en molts sentits, tots ells crucials: des del polític fins a l’econòmic, passant pel cultural, el científic, el sanitari, les relacions internacionals o la reformulació de l’Estat del Benestar i de la democràcia com els coneixem fins ara. Ni les grips aviars, ni les vaques boges, ni l’ebola.. Res és comparable en la nostra contemporaneïtat. Ho demostra la repercussió planetària i la claudicació que l’espècie humana està demostrant davant la Covid-19, almenys fins que no s’assoleixin les condicions epidemiològiques per, si més no, combatre’l i aprendre a conviure-hi. De fet, hauríem de mirar un segle enrere per poder trobar una comparació històricament acceptable amb la mal anomenada grip espanyola de la primera postguerra mundial (1918-1919). Poca gent se’n recorda o en té consciència o valora aquest fet de fa un segle. Potser per què, com molt bé afirmava Bill Gates en un dels seus TED TALKS el 2015, els governs i els estats occidentals fa dècades que pensen ?possiblement des de la caiguda de l’URSS, com a poc? que els mals de la Humanitat rauen en els conflictes bèl·lics i en les lluites mundials de poder. És a dir, que “l’home és un llop per l’home” en lloc de recordar que aquest món nostre no és nostre del tot i que l’afirmació “la Natura és sàvia” no és baladí. Per no apuntar que Occident sempre ha tendit a pensar que cap de les desgràcies naturals que ocorren a la resta del món poden succeir aquí. Aquesta maleïda pandèmia hauria de tenir com a principal conseqüència positiva el repensament de la geopolítica mundial i el replantejament de les prioritats dels estats que diuen abanderar l’Estat del Benestar: més metges i menys soldats! Més vacunes i menys armes!
Pot ser una etapa de confinament com la que estem vivint en l’actualitat bona per un historiador? En el sentit de tenir més temps per fer recerca o llegir. Has pogut mantenir durant tot aquest temps un bon ritme de treball?
Sí i no, segons la meva perspectiva i experiència. És positiva per què pots seguir treballant sempre que no et calgui visitar arxius o biblioteques ?ens oblidem que és essencial per un historiador malgrat que internet ha facilitat molt les coses?. Però és negativa en tant que aquesta situació ha perjudicat sobretot la cultura i tot el que l’envolta, i la recerca acadèmica forma part d’aquest món o, si més no, hi cohabita i existeix una retroalimentació necessària ?publicacions de llibres, revistes, actes de divulgació, congressos?.
I en la part negativa, en què t’ha afectat més tot aquest període, has hagut de frenar algun projecte o alguna feina que no podies fer?
Sí, ha estat inevitable suspendre o ajornar projectes que ja tenien un timing fixat: des de la mateixa publicació d’aquest llibre i les seves presentacions fins a alguna publicació que havia d’avançar i s’ha vist frenada i sense data de represa.
En què pot ajudar la història a superar moments complicats com aquest?
La història no pot ajudar; la història ajuda. Sempre. Si diem que dels errors se n’aprèn, i els errors els trobem al passat, llavors estem aprenent de la història. Aprendre a fer-ho bé, millor, diferent, des d’una altra perspectiva –i també malament, que per això som humans?. Com comentava, podem tirar un segle enrere ?com a poc? i estudiar i aprendre sobre la grip espanyola. Però també podem anar només deu o vint anys enrere i estudiar i aprendre de la geopolítica neoimperialista que ha determinat l’esdevenir del món i que decideix millor per al futur de la humanitat invertir en armes en lloc de medecines. Estudiar i aprendre és necessari, és un bé comú i individual, és dotar-te de l’oportunitat de ser crític i reflexiu, de PENSAR, així en majúscules. Estudiar i aprendre és necessari per ENTENDRE, així en majúscules. És el pas individual, col·lectiu, cultural, social cap a la majoria d’edat intel·lectual. La història permet accedir a aquesta majoria d’edat i ho permet també gràcies a la seva indestriable relació amb altres camps i ciències necessàries per estudiar, aprendre i entendre.
Sessió: No iniciada
