Deia la setmana passada que els polítics prefereixen els influencers als periodistes. I s’entén perquè la nostra no és una feina d’adular sinó d’explicar el que passa i assenyalar contradiccions. Fins aquí tot correcte. El que em sorprèn, però, és que la política hagi apostat definitivament pel món digital sense recordar que encara n’hi ha un altre d’analògic. És aquell món d’una certa edat, que cobra la jubilació en gran mesura, que moltes vegades no té oportunitat d’anar al banc (perquè al seu poble ja fa temps que han tancat les sucursals) i que si té mòbil l’utilitza només per telefonar. Però pel que veig els partits s’esforcen en aparèixer ben pentinats a les xarxes socials, adaptant-se al llenguatge breu i més aviat pobre de les plataformes dels grans magnats de les tecnològiques i oblidant una cosa que en política és bàsica: la conversa de tu a tu entre la gent que vol anar a Madrid i la que li ha de donar el bitllet perquè hi pugui anar. En aquest punt em recordo de José Ignacio Llorens, del PP. El juny del 2016 hi va haver una repetició electoral i els populars no havien aconseguit entrar a la primera volta. Però Llorens, murri i bon coneixedor del terreny, es va afanyar a xafar carrer. Mentre la resta de candidats se n’anaven de pont o de revetlla de Sant Joan ell es va arremangar la camisa i va xafar l’Eix Comercial botiga per botiga. Va treure l’escó. Aquesta, i no d’altra, hauria de ser la forma de buscar uns bons resultats perquè les xarxes socials són molt volàtils, allí acostuma a tenir raó qui més crida i a més estan plenes d’anònims i de gent que escriu amb la cara amagada tal com si d’un burca es tractés. Parlar amb el botiguer del Carrer Major, ja sigui de Lleida o de qualsevol altre poble, preocupar-se pel que vol, per si arriba o no a final de més o senzillament enraonar una estona amb ell o ella sense més pretensions sempre serà una millor manera de demanar el vot que fotre el ruc a Tik Tok o a qualsevol altra plataforma. Més que res perquè els joves tampoc no es destaquen gaire per anar a votar (sí que hi va sempre la gent analògica que amb prou feines sap què és internet). Però no em feu cas, que em dec fer gran. Ara bé. Si algú ho prova i li surt bé que m’ho digui.













