El Baròmetre d’Opinió de la Infància i l’Adolescència mostra les preocupacions i les opinions dels estudiants dels centres educatius de tot l’Estat espanyol els que coincideixen que no els agrada l’educació que reben i són pessimistes respecte a la situació política i econòmica: només un de cada deu creu que pot millorar a curt termini.
Els escolars opinen que els polítics no són de fiar (ho creu més del 80 per cent), no escolten la ciutadania, ni es preocupen dels assumptes que els afecta i només s’interessen pels diners (el 81,2 per cent), encara que són molts els més grans que pensen igual.
Seguint l’anàlisi en matèria educacional, un altre estudi afirma que els espanyols seguim a la cua d’Europa al nivell d’anglès i que per millorar-lo, segons els experts, caldria que la televisió i les pel·lícules es difonguin en versió original subtitulada en lloc de doblegades.
La política que per aquí es practica és un càncer que contagia tot el que toca, fins a qüestions que s’haurien de conservar sagrades com el món de la faràndula i més concretament la música, aquest llenguatge universal que serveix per entendre’ns tothom i per fer que la vida sigui més fàcil, en molts casos està prostituït com a lamentable eina del poder.
Observo amb tristesa quants són els festivals que s’han convertit en els darrers anys en mítings descarats al so d’ideologies concretes, quan antany, en temps que es critiquen sense més ni més, servien d’unitat al voltant de la pau i l’amor.
El que està passant aquí no té nom. Una societat que no aixeca cap per culpa dels seus dirigents on les generacions dels ‘somnis trencats’ es van prenent relleu… Oh yeah!














