Me n’he sortit. Anem a les urnes! La meva és l’al·leluia d’una dona enfurismada. Potser temuda massa poc. Sigui com sigui, tinc per missió política qüestionar, i erosionar, la prepotència del Gran Mascle Hispà. O millor dit, Ibèric. Les dones del maresme barceloní, en llarga quarantena llarga, no estem per brocs. ¿Ha intuït qui sóc? Portaveu (i de propina portaulls) d’uns junts per Catalonia, i de qui afluixi la mosca. Jo no em caso amb ningú. Com sona. Waterloo enllà. A hores d’ara, potser vostè no m’hagi identificat del tot. Li posaré unes quantes pistes fàcils. D’acord? Per tant, s’haurà d’afanyar qual adolescent migrat. Perquè, res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni fosca la ventura de la nit. Faltaria plus! Tal vegada, encara porti unes quantes copes de menys. I si més no, ara s’imposen els punts suspensius…
Després d’uns quants anys amorals i d’uns mals averanys corporatius, el tal Pedro Sánchez Pérez-Castejón, factòtum i funambulista suprem, heus aquí que encara senyorejava un debat bastard, president amb somriure profident. I que, qual temible Dalila, una servidora letal d’independentistes fàctics, vaig tallar-li la pentinada melena a un Samsó més filisteu que no pas hebreu. ¡Gairebé el vaig emascular! Diria més, si no pequés d’Esperanceta Trinquis. Observin vostès la fotografia que il·lustra aquest Tarde, querido!. Uix, uix, uix! Fins a mi se’m posa de gallina la pell. Qual Gorgona mítica, aquella monstrua hipnòtica, seria capaç de convertir en pedra els pobrissons esmaperduts que gosessin fitar els meus flamígers ullassos de bruixa geniüda. Mentrestant la pedra no acabi de quallar del tot, em veig obligada a fer el paperot pseudodemòcrata, propi en qualsevulla ciutadana de pro. I denuncio, ben clar i català: Sánchez utilitza el dolor i el patiment de molta gent a favor de l’habitatge per armar perversos interessos electoralistes…
He començat aquest estricte soliloqui hamletià, tanmateix un pèl massa arrogant i provocador, tot apel·lant a la curiositat patològica d’uns lectors tirant a avariciosos. I qui diu avariciosos, diu ciutadans amatents. Tant de bo aquest monòleg foradi. I foragiti. En qualsevol dels possibles casos, aquesta Míriam vindicativa no negarà mai allò que porta escrit. I proscrit. ¿Ha quedat clar, i diàfan, que soc la Nogueras? (O potser, no). Aleshores, abans que cul, cap de llista. Míriam…i no em toquis!
