Ahir em van despertar amb la trista notícia que Paquito Rodríguez López-Cepero havia marxat aquella mateixa nit al Gran Hotel. De seguida em va venir al cap una vella cançó dels meus admirats Triana en què diuen “¡qué pena da despertar!” encara que segueix amb un… “por la mañana amanece la vida y una ilusión deseos que se retuercen muy dentro del corazón”, per als que seguim, és clar.
Precisament ha estat el gran cor d’aquest bon amic qui l’ha portat a l’altre barri on tots anirem tard o d’hora. Ell i jo ens dèiem ‘primo’ per la coincidència en el primer cognom. Així ha estat al més de mig segle que hem tingut de convivència ininterrompuda.
Ens vam conèixer a l’històric ‘Diario de Lérida’ on jo vaig començar la meva aventura periodística el 1975 sent encara estudiant, mentre que ell estava en publicitat, on sempre va destacar. Vam formar part dels equips de futbol i de futbol sala del rotatiu i fins i tot compartim samarreta a les llavors tradicionals trobades entre periodistes i polítics.
La passió mútua pel futbol també ens va unir tot i ser seguidors dels equips més rivals de la nostra Lliga. Van passar els anys i al gener de 1985, Paquito va fer el salt a la il·lusionant nova etapa democràtica de LA MAÑANA com a cap de publicitat, càrrec que va mantenir fins a la seva jubilació.
Va ser llavors quan va apostar i em va animar que em sumés al jove equip de redactors amb qui vam llançar el primer número l’1 de març d’aquell mateix any. Tots dos hem lluitat amb passió per la marca i darrerament passava sovint per la redacció a recordar vells temps i emportar-se un exemplar del dia. Paquito, per sempre… Oh yeah!
