Mentre mig món la imita per viure més i millor i els països que la vam crear, l’abandonem.
Hi ha una paradoxa a les nostres taules. Al nord d’Europa, als Estats Units o al Japó, la dieta mediterrània es recomana i es copia per prevenir malalties. Aquí, on va néixer, cada cop la practiquem menys. La FAO ja advertia que, en les darreres quatre dècades i mitja, ha començat a ser ignorada a casa seva. El 2008, The New York Times titulava que el menjar ràpid havia arribat a la Mediterrània i que la dieta en sortia derrotada. Gairebé dues dècades després, l’advertiment continua plenament vigent.
El problema té tres cares: l’abandonament gradual dels hàbits alimentaris, la desaparició dels referents que transmetien aquest patrimoni i la globalització, que estandarditza el gust. Avui, a moltes taules, la dieta mediterrània és més un propòsit que una realitat.
Els canvis es veuen al carro de la compra: menys fruita, verdura, cereals i llegums, i més carn, greixos, sucres afegits i sal. Les enquestes situen l’adherència a la dieta mediterrània al voltant del 30 %, amb una fractura generacional clara: gairebé el 40 % entre els majors de 65 anys i només el 25 % entre els joves.
Les causes s’entrellacen. La ciutat és l’aparador dels productes industrials, i qui hi viu és més receptiu als nous hàbits de consum. Les llars són més petites, amb menys generacions sota el mateix sostre, i es comparteixen menys àpats. Tenim més temps lliure que fa cent anys, però la indústria ens ha convençut que cuinar és una càrrega. I la incorporació de les dones a la feina remunerada no ha anat acompanyada d’un repartiment just de la cuina a casa: la solució no és tornar enrere, sinó compartir els fogons entre tots.
Els gustos dels infants es formen cada cop més fora de casa, en menjadors i espais de lleure on el menjar s’industrialitza, i els joves són més sensibles a la moda, la publicitat i les xarxes. Hem perdut confiança en el nostre gust i el nostre olfacte, i si no sabem distingir un bon producte, no el pagarem. La pagesia viu una crisi de costos, preus en origen baixos, fenòmens extrems i falta de relleu, mentre l’encariment de l’oli, el peix o la fruita seca empeny les famílies vulnerables cap a dietes més barates i menys sanes. Menjar bé s’ha convertit també en una qüestió de desigualtat.
El fenomen és global. Un estudi de Colin Khoury publicat a PNAS va mostrar que, en cinc dècades, les dietes del món s’han tornat un 36 % més semblants. Depenem d’uns pocs conreus d’alt rendiment, com el blat, el blat de moro, l’arròs o la soja, que desplacen les varietats locals, ens fan més vulnerables a plagues i al canvi climàtic i empobreixen la diversitat de nutrients que arriba al plat.
Durant segles, el que menjàvem ens matava per escassetat; avui ens fa emmalaltir per abundància, i no ens hi hem adaptat ni biològicament ni psicològicament. Tenim més aliments que mai al rebost, però menys criteri per triar-los. Tot i així, no tot està perdut. La gent gran conserva un saber encara a l’abast, i molts joves, lluny de la nostàlgia, el volen recuperar. N’hi ha prou amb gestos senzills: repartir a casa la feina de comprar i cuinar, recuperar un plat de cullera cada setmana, fer tasts a cegues amb els infants o preguntar als avis què menjaven i què troben a faltar. La dieta mediterrània no és una moda que calgui importar, sinó un patrimoni que no podem deixar perdre
