El que està passant al Congrés amb el cas de la Maricarmen està arribant a uns nivells de vergonya difícils de pair. Molta indignació, molt d’espectacle i molts cops al pit. Però on eren les ganes de manifestar-se per Ceuta, per la dana o pels qui ho van perdre tot amb el volcà? I on és la ràbia davant la pujada de la llum, la gasolina i els aliments? Per a unes coses, pancartes i crits; per a d’altres, silenci. El patiment només importa quan serveix per treure’n rèdit polític. No és solidaritat, és hipocresia. S’emboliquen en les seves guerres i la gent continua fent malabars per arribar a final de mes. Molts polítics semblen més preocupats per conservar les butaques que per resoldre els problemes dels que els paguen el sou. Prou teatre, prou promeses buides i més treballar pel poble! Les desgràcies no tenen sigles i la dignitat de les persones no hauria de dependre de si interessa políticament o no.
Sessió: No iniciada
