Sóc una de les gairebé 50.000 persones que van assistir al teòric darrer concert de la història del grup Oques Grasses, dissabte passat a l’Estadi Olímpic de Barcelona. Hi va haver opinions de tots els colors. Engolits per un riu de gent que intentava baixar de Montjuïc, vam sentir crítiques contradictòries, des de qui opinava que havia estat una actuació fantàstica que l’havia fet emocionar fins a qui pensava que el darrer concert havia estat decebedor. Sense ser-ne un fan, sí reconec que la seva música m’agrada prou com per repetir les tornades però no tant com per saber-ne les lletres, segurament també perquè a una certa edat ja s’ha de ser molt selectiu amb allò que memoritzes. En el fons, els humans som com els ordinadors o els mòbils, que quan els tens prop del límit de capacitat has de fer-hi lloc per a allò que vols incorporar de nou. Diria que el concert va estar bé, que el muntatge escènic i visual va ser magnífic, que no pensava que tinguessin tants seguidors i que el llistat de cançons era millorable. Sí que vaig trobar a faltar una mica d’emotivitat a sobre de l’escenari, a l’alçada d’algunes cares ploroses que vaig veure a la grada, de joves conscients de viure un comiat. Potser per això, ahir ja hi havia qui preguntava amb sorna a la xarxa X quan sortien a la venda les entrades per al primer ‘bolo’ de la reunificació de la banda osonenca. I entre les sorpreses, em va sobtar veure molta gent amb la samarreta del Barça. Es veu que lluir-la en un concert de música en català és un factor reivindicatiu, com si mostressis una estelada. Tot correcte, però potser que reivindiquem que vestir una samarreta del Mollerussa, el Figueres, el Soses o el Reus és també un símbol de catalanitat. Si hagués sabut aquest costum, hi hagués anat amb la samarreta del Lleida CF.
Sessió: No iniciada
