Nou mesos després que el 70% dels regants digués no al projecte, la Junta General de la CGRCU vol fer votar als síndics la nova proposta d’Agricultura sense tornar a consultar la base, mentre la convivència del reg a manta, el moblament de les finques, el preu de l’aigua i la concentració parcel·lària continuen sense resposta
Hi ha una idea que ningú discuteix als Canals d’Urgell: cal modernitzar. Ho repeteix el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, que ha arribat a definir el projecte com “el més important que tindrem a les comarques de Ponent en els pròxims cinquanta anys”, i ho subscriuen també les juntes de les col·lectivitats més crítiques.
El problema és tot el que ve després: com es fa, qui ho paga i qui ho decideix. I en aquestes tres preguntes, gairebé un any després de les primeres votacions, el canal continua tan dividit com el primer dia. L’assemblea de síndics i vocals que la Junta de Govern de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell (CGRCU) va convocar el 30 de setembre a la Casa Canal de Mollerussa en va ser l’última escenificació.
Del projecte a les urnes
El punt de partida és un projecte de gran abast. L’estudi d’Infraestructures.cat lliurat el desembre del 2019 a petició de la mateixa comunitat, i l’estudi d’impacte ambiental que l’acompanya, plantegen transformar un regadiu de més de 150 anys, que rega majoritàriament a manta i sense pressió, en un sistema pressuritzat dividit en 39 sectors. Un àmbit de prop de 87.000 hectàrees, més de 75.000 de regables, uns 18.000 regants i més de 48.500 parcel·les, sis de cada deu de menys d’una hectàrea. Segons el mateix document, el pas a l’aspersió pot reduir la despesa d’aigua al voltant d’un 29%.
Sobre el paper, els números convencien. A les urnes, no. Quan el projecte es va sotmetre a consulta, a finals del 2025, el no es va imposar amb claredat. A la col·lectivitat 11, el 2 de desembre, es van comptar 387 vots contraris i 60 de favorables; de les set primeres consultes, sis van acabar en rebuig per àmplies majories i només les Borges Blanques va dir sí, per un marge mínim. En números rodons, un 70% de no i un 30% de sí. El 19 de desembre, un ple de govern va suspendre, per una majoria ajustada, l’assemblea de síndics que havia de traslladar aquell vot, i el procés va quedar aturat.
Un acord que no ho era
Agricultura va tornar a moure fitxa el 27 de maig, amb una nova proposta presentada en una Junta de Govern monogràfica que no va obtenir el consens. Es va pactar treballar-ne una de pròpia del canal, però pocs dies després el president de la CGRCU, Amadeu Ros, i el conseller Ordeig anunciaven un acord per avançar amb projectes voluntaris allà on hi hagués majoria favorable. La rèplica va arribar el 3 de juny des de Bellvís: onze vocals de la Junta de Govern, que representen nou col·lectivitats, els abastaments i els aprofitaments hidroelèctrics, i sumen més del 50% dels vots, van negar que existís cap acord. L’endemà, a la Casa Canal, totes les parts es van comprometre a elaborar una proposta unitària, una treva que no va donar fruits: en tres mesos no es va celebrar cap ple sobre la qüestió.
Els síndics, sí; els regants, no
L’1 de setembre, el Departament va posar sobre la taula una altra proposta, i el dia 10 un ple extraordinari va aprovar que la votin els síndics, previsiblement a l’octubre, sense consulta prèvia als regants. El text introdueix canvis rellevants: l’adhesió serà voluntària per a tots els usuaris, desapareix el recàrrec per a qui s’hi sumi més tard i les zones ja modernitzades amb instal·lacions compatibles no hauran de tornar a pagar. L’aportació màxima de la CGRCU queda fixada en 209,79 milions d’euros, IVA inclòs, l’equivalent a 2.311,37 euros per hectàrea, i es manté el subministrament des del Segarra-Garrigues a un màxim de 8.000 hectàrees, a 0,011 euros per metre cúbic.
La col·lectivitat 13 es va abstenir. El seu president, Jaume Perera, no qüestiona que s’escolti els síndics, però sí les formes, i rebutja que la proposta es vulgui tirar endavant “d’esquena als regants”. Per explicar-la a la base, diverses juntes van engegar un cicle d’assemblees que es va estrenar el 24 de setembre a Miralcamp, amb més regants que cadires, i que ha d’arribar a la meitat de les col·lectivitats. “Unànimement estem a favor de modernitzar. Creiem que és necessària”, va subratllar Perera aquell dia, abans de desgranar el que el document no resol.
Les quatre incògnites
La nota oficial de la CGRCU assegura que en aquella sessió es van resoldre els dubtes dels síndics. No va ser ben bé així. L’assemblea del 30 de setembre va tornar a posar de manifest les dues sensibilitats que conviuen al canal, va deixar un bon nombre de preguntes pendents i, sobretot, en l’aire com i en quines condicions s’arrencarà la modernització. Quatre qüestions planen sobre qualsevol votació.
La primera és la convivència dels dos sistemes. La proposta garanteix que qui no modernitzi podrà continuar regant a manta sense límit temporal, però no aclareix qui pagarà el manteniment d’una xarxa tradicional amb menys usuaris. La col·lectivitat 13 ha fet números: si modernitza el 30%, el jornal de reg a manta s’encariria un 42%; si ho fa el 40%, el llindar que segons Perera acceptaria l’administració, tot i que no consta enlloc per escrit, l’increment arribaria al 66,66%.
La segona és el moblament interior de les finques, que avui no té cap ajut ni línia de finançament. La tercera, el preu definitiu de l’aigua, que el document no concreta. I la quarta, la concentració parcel·lària, indispensable en un parcel·lari tan esmicolat, que la proposta vincula a la modernització però condiciona a les adhesions, a les signatures legals i a la disponibilitat pressupostària. “Fàcil no ho és, però s’ha d’intentar”, defensa Perera, que adverteix que arrencar amb una minoria pot acabar enfrontant els mateixos pagesos.
Un procés “intern”
Ordeig, per la seva banda, ho veu com “un procés intern de la Casa Canal” i recorda que el Departament ja ha començat a redactar projectes a les col·lectivitats que ho han demanat. “Si no ho fem, ens quedarem enrere”, adverteix. Les juntes crítiques li retreuen que les propostes, com recorda Perera, “sempre les fa el DARP, mai les fa la comunitat”. Entre una visió i l’altra, el principal regadiu de Catalunya encara l’octubre amb una votació de síndics a l’horitzó i la mateixa pregunta de fa un any: qui decidirà, finalment, el futur del canal.
