Es compleix ara el primer any de ministeri episcopal enmig vostre, i no puc deixar de donar gràcies a Déu per tot el que Ell realitza en vosaltres: per la vostra fe, per totes les comunitats cristianes, pel vostre lliurament, servei i testimoni de vida cristiana. Ho agraeixo a preveres, diaques, monges, religiosos i religioses, verges consagrades, seminaristes, famílies, laics i laiques de la nostra Església d’Urgell.
Com a pastor d’aquesta diòcesi, dono gràcies a Déu pel ministeri episcopal mil·lenari de tots els meus germans bisbes que l’han guiada i estimada, des de sant Just fins a l’arquebisbe Joan-Enric Vives, predecessor meu en aquesta antiga seu episcopal. Formar part d’aquesta “família diocesana”, amb les particularitats i riqueses de la nostra diversitat històrica i geogràfica, és un goig que es manifesta en el vostre compromís eclesial, arxiprestal i parroquial, en els moviments, els grups de joves, educació en el lleure i en les classes de religió.
Amb el cor de pastor, i després d’haver consultat el Consell de Presbiteri i el Consell Diocesà de Pastoral, us adreço aquesta carta amb criteris i orientacions per a la vida i el treball de la nostra Església diocesana en els propers anys: prioritats cridades a ajudar-nos a reflexionar, discernir i cercar, cadascú des de la seva corresponsabilitat, com portar-les a la pràctica.
“No naixem cristians, esdevenim cristians”, afirmava Tertul·lià. Esdevenir cristians és tot un procés que dura la vida sencera: anar configurant el nostre ésser a l’Evangeli, una tasca joiosa i mai acabada. Pel Baptisme ens unim a Crist i, empeltats en Ell, en rebem la Vida; mantenim aquesta unió pels sagraments, la pregària i la comunió amb el Senyor, que ens digué: “Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res” (Jn 15,5). Quan a Madrid els joves preguntaven al Papa Lleó com acompanyar els altres a descobrir la bellesa de la fe, ell els recomanà escoltar la veu de Déu: primer, pel camí del silenci, on Déu ens parla; després, per la pregària, en què el Senyor ens respon amb el seu Verb fet home; i, finalment, per l’escolta de la Paraula, veu viva de Crist que ressona en l’Església, el seu Cos.
Animo, doncs, totes les comunitats a mantenir l’esperit d’acollida i l’actitud d’escolta envers qui anhela créixer en la fe, oferint “escoles de pregària” on aprendre a tractar amb Déu com amb un amic, sovint a soles amb qui sabem que ens estima, tal com deia Santa Teresa de Jesús. Davant la diversitat de situacions personals, cal oferir processos diferenciats –infants en catequesi, adults que volen esdevenir cristians, persones que retornen a la fe– i us convido a oferir el Catecumenat seguint l’itinerari del Ritual d’Iniciació Cristiana d’Adults. Aquesta unió amb Crist s’enforteix en l’Eucaristia: quan combreguem entrem en comunió amb Ell, que ens pren tot l’ésser, en una unió que ens transforma en allò que rebem, com recorda el Concili Vaticà II citant sant Lleó el Gran. Voldria tancar aquest primer punt amb sant Joan de la Creu: “¡Que bien sé yo la fonte que mana y corre, aunque es de noche!”. Tenim la certesa que Jesús és aquesta Fonte; el món no ens facilitarà aquest apostolat i trobarem dificultats, però les superarem perquè l’hem trobada.
Sant Pau ens explica que cada cristià, amb carismes diferents, és membre essencial d’un mateix Cos, units a Crist com a cap i units els uns als altres, sol·lícits entre nosaltres. Us esperono a viure aquella atenció que Simone Weil descrivia com “buidar l’ànima” per deixar-hi entrar la saviesa eterna, i a ajudar qui més pateix, a prop i lluny de nosaltres, perquè, com ens ha dit el Papa Lleó, els deixebles de Jesús no poden considerar aliè el clam de qui crida des de la nit. Càritas i Mans Unides, seguint l’Evangeli, canalitzen aquesta solidaritat que tants de vosaltres viviu des del cor i l’anonimat, amb els veïns i amb totes les persones que, deixant el seu país, conviuen entre nosaltres. Us convido a “eixamplar la tenda” (Is 54,2): a mantenir l’acollida de tota persona migrant, reconeixent i integrant la riquesa que aporta, perquè integrar és obrir espai perquè algú pugui sentir-se corresponsable.
El Papa Francesc ens recordava, a Evangelii Gaudium, que pel Baptisme cada membre del Poble de Déu esdevé deixeble missioner, sigui quina sigui la seva funció a l’Església, i que seria inadequat pensar que només uns quants evangelitzen mentre la resta és merament receptiva. No ho dic, doncs, perquè avui hi hagi menys preveres que fa dècades, sinó perquè deixeble i missioner són, de fet, una mateixa i inseparable realitat, fruit de la nostra condició baptismal. A aquest “ser deixebles missioners” cal afegir-hi l’actitud de col·laboració que el Document Final del Sínode anomena “corresponsabilitat diferenciada”: oferir als laics més oportunitats de participació en els llocs de responsabilitat i en la presa de decisions.
Però, sobretot, hem de sentir-nos enviats al món com a deixebles del Ressuscitat, portadors i testimonis de l’Evangeli des de qualsevol vocació –laical, matrimonial, religiosa, sacerdotal, consagrada–, unides totes en una mateixa missió compartida. Hem d’acompanyar els joves en el discerniment de la seva vocació, perquè puguin respondre: Per a qui soc? Què espera Déu de mi? A què em sento cridat? I hem de valorar més la comunió entre els diversos carismes i ministeris en la nostra acció evangelitzadora, tal com ens ho ensenyen, amb la senzillesa de la seva fe diària, els nostres padrins i padrines, que no saben passar el dia sense una pregària i que avui són llum i transmissors de la vida en Déu.
Permeteu-me acabar convidant-vos a viure plenament el vostre baptisme. Com afirmava sant Pau VI a Evangelii Nuntiandi, la vida íntima de l’Església –pregària, escolta de la Paraula, caritat fraterna, pa compartit– no té ple sentit fins que esdevé testimoniatge, i provoca l’adhesió i la conversió. Dono gràcies a Déu per la vida de cadascú de vosaltres, per la vostra vocació cristiana i pels dons que el Senyor us ha concedit: “Perquè el Totpoderós obra en mi meravelles”, ens diu Maria, la nostra Mare.
Demanem a Déu que, moguts per l’Esperit Sant, vivint la fe personalment i en comunitat, apropem les persones al Crist perquè, unides a Ell, trobin vida a desdir. Santa Teresa de l’Infant Jesús trobà la seva vocació al cor de l’Església, on hi ha el centre i la força que il·lumina tota l’acció eclesial. Que la Patrona universal de les missions, en aquest mes missioner, ens faci fills d’una Església missionera i joiosa de seguir el Crist en família.
