Ho sentencien els zoòlegs: menjar o ser menjat. És la llei que regeix la vida dels animals vertebrats. Vostè mateix, o mateixa. S’ha estrenat a les pantalles grans ‘En el corazón de la bestia’, apassionant film d’aventures on un Brad Pitt maduret i el seu mutilat gos Odin, malden per sobreviure dins un bosc depredador. Mentrestant, la cruenta guerra de sexes: homes contra dones, i a l’inrevés. Tot home (va escriure Òscar Wilde) mata el que estima. La vaig matar perquè era meva. O precisament perquè no ho era! Just en boca del mascle com en qualsevol culebró de sobretaula. L’homicidi i el desig, duet letal. No obstant, ara i aquí, qui diu mascle, diu femella. Ho acabo de llegir a la premsa de paper: ‘Creuen que l’arquitecte mort a Baqueira va ser enverinat per la parella’. (LaMAÑANA, 25/9/26); ‘Condemnada a sis anys de presó per matar un home a Alcarràs’. (Segre, 25/9/26); ‘La pareja del arquitecto pasará a disposición judicial en Vielha, investigada por la extraña muerte de Juanpere’. (El Mundo, 25/9/26). L’odi és una emoció molt excitant. I la crònica de successos, terreny adobat per a la novel·la negra. Es veu bé, amb nocturnitat i traïdoria, en qualsevol ‘film noir’. O el frenesí de la ‘femme fatale’, tan aviat sotmesa al control social, polític u econòmic de l’home, com tot d’una venjativa. ¿Menjar per no ser menjada?
Sessió: No iniciada
