El desnonament de Maricarmen ha desfermat una onada d’indignació i protesta als carrers de tot el país. No és l’únic però sí és el més simbòlic pel perfil de la seva víctima, una dona sola i malalta de 87 anys. Aquest degoteig de desallotjaments dramàtics s’arrossega des de fa anys; bancs, fons voltors i governs van de la maneta en un sistema capitalista on l’habitatge com a dret i bé públic ha caigut en mans privades transfrontereres. De res serveixen lleis ni articles constitucionals, l’oligarquia econòmica no ha canviat des del franquisme, és la mateixa piconadora amb diferent careta. Poca cosa tenen a fer uns polítics lligats de peus i mans pels grans tenidors del món immobiliari. Però la societat és hipòcrita fins i tot defensant els vulnerables. Una gran majoria viu amb els ulls tancats i no desperta la seva consciència fins que no li toquen els seus privilegis. Maricarmen és només un símbol del que no hauria de passar mai en un Estat de dret on els més febles en la baula del sistema haurien d’estar protegits d’abusos i excessos. L’ou de la serp sempre cova, i si arriba la ultradreta al poder la bombolla de la pau social és probable que esclati i el nihilisme revolucionari cremi a les portes dels poderosos.
Sessió: No iniciada
