No sé quina ceba han agafat els governs socialistes de l’Ajuntament de Lleida amb el burca i el nicab. L’anterior alcalde Àngel Ros ja va ser el primer a aprovar una ordenança que prohibia l’ús en dependències municipals de prendes que ocultessin el rostre. El gener de 2011, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va suspendre cautelarment l’ordenança municipal i el juny següent, el mateix tribunal va avalar la normativa. Tanmateix, el febrer de 2013, el Tribunal Suprem va resoldre el recurs de cassació presentat per l’associació Watani i va anul·lar l’ordenança en considerar que la prohibició limitava la llibertat religiosa, un dret fonamental que està fora de les competències d’un ajuntament. Ara, ha tornat a la càrrega l’actual batlle Fèlix Larrosa, però amb una redacció de l’ordenança que pretén esquivar el dictamen del Suprem. Diu l’article 12.3 en qüestió que la norma “no regeix en llocs de culte, en espais on sigui normal o habitual anar amb el rostre cobert en atenció als costums socials acceptats o quan es faci en exercici d’un dret fonamental d’acord amb la normativa vigent”. O sigui, que la prohibició del burca i el nicab no figura de facto a la controvertida Ordenança Municipal de Civisme i Convivència. Ni falta que fa, perquè no em consta cap problema social a Lleida provocat per la vestimenta musulmana femenina més enllà de l’exclamació del meu pare, amb sornegueria manxega, el dia que va veure pel carrer a una mora portant de la mà el seu fill a escola: “¡Coño, una monja con un niño!”.
Sessió: No iniciada
