Trepitjar el Castell del Remei és embriagar-se d’olor de terra, raïm i història. És endinsar-se en un espai on les vinyes conviuen amb un santuari, una casa-palau i les traces d’una activitat agrícola que ha marcat, durant segles, el paisatge de la conca del riu Segre. Però aquí, el vi no només es cultiva i s’elabora, també es converteix en una porta oberta a la cultura, l’art, la gastronomia, la història, l’esport i el territori.
Aquest indret conserva restes del primer assentament iber, ja a l’Edat del Bronze, i hi ha indicis d’elaboració de vi des de l’època romana. Però és al segle XIX quan el Castell del Remei pren una dimensió decisiva, estretament lligada a la de la família Girona, que va impulsar-hi un gran projecte agrícola i vitivinícola, que va transformar les Terres de Ponent, juntament amb la construcció del canal d’Urgell.
L’explotació es va convertir en un símbol de modernització, essent el primer celler català edificat segons el model bordelès i pioner en la importació i implantació de varietats franceses com el Semillon i el Cabernet Sauvignon.
Avui, com a degà de l’elaboració de vins fins de criança a Catalunya, el Castell del Remei continua bategant gràcies a la visió vitivinícola de Tomàs Cusiné i l’impuls de la seva Fundació que, encapçalada per Mireia González, assumeix aquesta herència des de “la responsabilitat i la sensibilitat”.
Un conjunt únic
El patrimoni arquitectònic de la finca és el reflex de la seva trajectòria. Presideixen el conjunt la casa-palau, bastida sobre una antiga edificació medieval que l’alta burgesia catalana va transformar en un castell de quatre torres emmerletades, i el Santuari de la Mare de Déu del Remei, d’estil neorenaixentista i decorat amb frescos murals del pintor Josep Obiols.
Destaca especialment el celler, que alberga la volta d’estil català més gran d’Europa, amb una llum de més de 10 metres d’amplada i feta amb la tradicional tàpia. Aquest llegat es completa amb edificis de l’antiga colònia agrícola, peces com un pedestal romà o l’antic polvorí que, durant la Guerra Civil, va viure una de les tragèdies de l’època, en explotar i deixar 87 morts.
Per a la Fundació, conservar aquest patrimoni no només consisteix a restaurar els espais i les obres d’art, sinó també en recuperar la memòria de les persones que van viure, treballar o morir a la finca.
“Donem molta importància a l’intangible”, explica González. Recullen el testimoni oral dels antics habitants de la colònia agrícola, que, en el seu moment, va arribar a reunir centenars de persones. Són veus que permeten reconstruir una part del Castell del Remei amb una mirada de memòria històrica. I aquesta voluntat de preservar el passat té una particularitat: es finança, en bona part, amb el mateix vi que ha mantingut viva la finca amb els anys.
Un vincle de territori
Per apropar-se al públic, la Fundació té una programació diversa durant tot l’any. L’enologia es viu mitjançant visites guiades al conjunt monumental, cursos d’iniciació al tast de vi i sopars-maridatge al seu restaurant de cuina tradicional. A més, el Castell del Remei es reivindica com “un pulmó verd de la plana d’Urgell”, compaginant la producció de vi amb la biodiversitat, a través de rutes d’observació ornitològica entre els estanys i els boscos, sessions astronòmiques i també esport, que hi té cabuda amb la caminada nocturna. La programació festiva inclou l’Aplec de Primavera, que reuneix milers de persones, la recuperada Festa Major i trobades culturals, com el Festival Jazztardor o el Tast Aplec Literari.
Aconseguir que la ciutadania s’hi identifiqui és el repte principal. “Volem que la gent s’ho faci seu”, emfasitza la presidenta. Hi ha una connexió especial quan el públic arriba a la finca, una mena de lligam intuïtiu amb el paisatge rural que transcendeix el simple interès turístic.
El repte de continuar
Aquesta relació s’estén a tota la comarca de la Noguera, actuant com a motor per descobrir altres atractius de Ponent. La pertinença a la DO Costers del Segre reafirma la identitat d’un producte arrelat a la terra.
Com recorda Mireia González: “res identifica millor un territori que el seu vi”. I per explicar-ho, menciona tres marques pròpies del celler: el Gotim Bru, com la millor síntesi del caràcter dels Costers del Segre; el 1780, com a mostra del vi que defineix allò que el celler és capaç d’elaborar, i el Verema Tardana, el seu vi dolç que encarna “la definició de sublim” en la viticultura.
Però perquè tot això tingui futur, el projecte ha de ser sostenible. Al darrere del Castell del Remei, hi ha una fundació privada que assumeix el repte de mantenir un patrimoni que va més enllà de la producció de vi, que busca noves maneres d’apropar-se al públic i de garantir-ne la continuïtat, que es planteja contínuament com millorar l’accessibilitat o aconseguir que les activitats tinguin prou resposta per mantenir-se en el temps.
Perquè, al capdavall, un vi pot ser molt més que vi. Pot ser memòria, paisatge i identitat. Pot ser, com diu González, “un paisatge embotellat”.
