A Gaza, l’ofensiva israeliana no només ha acabat amb edificis sencers, sinó també amb arbres i horts que servien de suport a les abelles de Sameh Al-Aqad. Després de mesos desplaçat lluny dels seus ruscos, aquest gazatí les va reconstruint gairebé sense recursos, per omplir-les una altra vegada d’uns insectes que, diu, formen part de la seva sang. Abans d’octubre del 2023, quan va començar l’ofensiva israeliana en resposta als atacs de Hamàs, Al-Aqad tenia 100 ruscs en un petit terreny de Khan Iunis, al sud de l’enclavament. Va haver d’abandonar llavors casa seva pels bombardejos d’Israel i quan va tornar més d’un any després, coincidint amb la treva de gener de 2025, es va trobar que estaven destruïdes. Només dos es van salvar. “Els ruscs estaven trencats, els marcs i tota la resta havia desaparegut. L’apiari estava completament destruït”, explica a EFE al costat dels reconstruïts calaixos de fusta que allotgen les bresques, posades en fileres sobre el terra.
La destrucció generalitzada de la Franja palestina, on al voltant del 80% dels edificis estan danyats o completament destrossats i centenars de milers de persones viuen en tendes de campanya, afecta també la seva superfície verda i cultivable. De fet, només el 3% de les terres de cultiu de Gaza romanen accessibles i intactes, segons un informe de l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i Agricultura (FAO) divulgat aquest dimarts. Una superfície que ha disminuït a més un 25% des que es va signar l’alto el foc l’octubre passat, ja que Israel ha anat guanyant terreny els últims mesos i ocupa gairebé un 70% de la Franja palestina. Abans de l’ofensiva israeliana, el 41% de la superfície de Gaza era terreny agrícola i l’agricultura representava al voltant del 10% de l’economia del territori.
“TOTES VAN MARXAR”
A la vida d’Al-Aqad, això s’ha traduït en menys aliment per a les seves abelles. “Abans de la guerra hi havia camps oberts, horts, arbres i altres recursos perquè les abelles s’alimentessin: hi havia pol·len, flors, de tot”, explica. Ara, afegeix, la majoria dels horts de cítrics, ametllers i presseguers estan destruïts, i també han desaparegut moltes acàcies, una font important del seu suport. Tot això, diu, ha tingut un “impacte enorme” en els insectes. De fet, relata que quan va tornar al seu terreny totes les abelles se n’havien anat, per la qual cosa no li va quedar més remei que adquirir-ne de noves per intentar tornar a donar vida als dos únics ruscs que es va trobar intactes. La resta, fins a unes 60, les ha refet amb trossos de les antigues i comprant un material molt difícil d’aconseguir, en un territori on l’escassetat és la tònica pel bloqueig israelià. “Vaig comprar més fusta i vaig reparar la resta dels ruscs, però criar abelles és car. Tot i així, vaig comprar abelles i les vaig criar. Però van tancar els encreuaments fronterers, no podíem aconseguir medicines per a les abelles, marcs ni cera”, diu sobre el control israelià sobre tot el que entra i surt. A l’Aqad insisteix que l’apicultura a Gaza, de vital importància per conservar l’ecosistema, s’enfronta a grans dificultats. “No hi ha eines, ni medicaments, ni marcs, ni fusta, ni ruscos; de tot això en falta. Això és el que més patim. Els subministraments apícoles són completament inaccessibles”. Per això, espera que Israel torni a deixar entrar tot el que necessiten i que els apicultors puguin tornar a la feina, que “la vida torni a ser com abans”. Mentrestant, Al-Aqad no renuncia al seu ofici perquè, assegura, no pot viure sense aquests insectes. “Les abelles són part de les nostres vides”, afirma.
