Tinc el costum de guardar, entre ells fulls dels llibres, petits papers. Són recordatoris, entrades de concerts, invitacions d’actes solemnes, poemes… Aquests dies, fullejant els llibres de Josep Vallverdú, m’ha sortit una Cançó de pandero que va dedicar Josep-Lluís Carod-Rovira a l’escriptor de Ponent. La va llegir durant l’acte de l’Any del centenari de Vallverdú que es va celebrar a Tarragona. En acabar els parlaments, vaig demanar a Carod-Rovira si em podia deixar el full que havia llegit. Me’l va regalar. El vaig guardar entre els llibres de Vallverdú i l’he retrobat perquè serveixi d’últim adeu, més enllà dels confins de Ponent: “Aquest home ve de Lleida, / però ha estat arreu del món, / amb la ploma i la inventiva / diu les coses tal com són, / amb una llengua precisa, / el cap clar i el posat net. / Des que viu a Balaguer, / sembla que tot li va bé! // Ja passa la norantena i / té darrere un llarg camí. / Tots els colors de la vida / ens l’han mantingut així. / Ara, dalt de la carena, / veu la llum del poble seu: / la llibertat de la terra, / vet aquí què vol i veu. // Setanta llibres pels joves, / setanta llibres pels grans, / setanta vinguts de fora, setanta més en vindran? / Tant se val, l’obra va sola / i ha merescut gran honor / de les lletres catalanes / i l’afecte del lector. // Déu n’hi do quina gran obra, / per a xics, petits i grans, / de la qual cap títol sobra, / plenes d’idees les mans. / A prop de l’Antonieta / és la dissort que s’allunya. / Pel Vallverdú i Catalunya, / ja no hi ha cap porta estreta”.
Sessió: No iniciada
