Dilluns d’aquesta setmana el Tribunal Suprem espanyol ha dictat i fet pública la sentència del conegut com a cas Ábalos en què condemna José Luis Ábalos, Koldo García i Víctor de Aldama com a autors de nou delictes els dos primers i cinc el darrer.
La pena de presó més greu que se’ls ha imposat és la de cinc anys i sis mesos. És veritat que en conjunt, les imposades a José Luis Ábalos sumen més de vint-i-quatre anys i les de Koldo García més de dinou. Però això és degut al nombre de delictes que han comés i no a la gravetat de les penes imposades. S’ha arribat a dir que s’ha castigat més un delicte de corrupció que si hagués estat un assassinat o una violació. Això no és veritat. Per fer la comparació mínimament coherent hauríem de fer-la amb una persona que hagués comés nou assassinats o violacions i aleshores ens adonaríem que les penes no tenen res a veure.
El cas de Víctor de Aldama ja ha estat objecte de nombrosos comentaris en premsa. El Tribunal Suprem ha volgut premiar la seva col·laboració en la investigació dels delictes, li aplica atenuants, molt qualificades en alguns casos, i li deixa la suma de les penes en quatre anys i mig. És més, el tribunal acorda la suspensió d’aquestes penes, tot i que en conjunt superen els dos anys, fent ús d’una facultat extraordinària que la llei preveu. Sembla evident que cal recompensar d’alguna manera aquells que col·laboren amb la justícia però no deixa de ser xocant veure en llibertat algú que ha format part de l’organització criminal i ha comés molts dels delictes pels quals es condemna a tants anys als altres dos inculpats.
Perquè la part més demolidora de la sentència és el relat dels fets que fa, per cert –i per una vegada– amb un llenguatge molt planer i entenedor. Si teniu humor us podeu llegir els 224 folis de la sentència i estic segur que l’entendreu passablement bé. No tots estan dedicats als fets, és clar. Uns vint-i-cinc folis estan dedicats a explicar uns onze fets delictius concrets que van dur a terme els acusats, tots ells encaminats a obtenir beneficis econòmics il·lícits basats en un ús desviat del poder públic, és a dir, en la corrupció. I tot això, segons la sentència, no es va fer de manera esporàdica o casual. Els condemnats constituïen una autèntica organització dedicada a beneficiar-se de la corrupció i se’ls condemna específicament per aquest motiu.
La sentència detalla minuciosament els elements de prova que han dut els magistrats, per unanimitat, a considerar provats els fets pels quals condemna. La veritat és que son aclaparadors. Els condemnats recorreran la sentència davant del Tribunal Constitucional, única instància que els queda, i veurem com intenten desmuntar el raonament del Suprem. Reconeguem-los el benefici del dubte, tot i que ho tenen difícil.
Hi ha un darrer aspecte que la sentència no toca, com és lògic, però que tenim tot el dret de preguntar-nos. És possible que una activitat com la descrita en la sentència, tant intensa i tan continuada en el temps, pogués passar inadvertida per als responsables del govern i del partit? José Luis Ábalos era ministre i secretari d’organització del PSOE i durant molt temps, home de confiança de l’actual president del Govern. És creïble que ningú més sabés res ni sospités res de les seves activitats?
