Ho confesso i demano excuses. A mi també se m’escapa alguna vegada Lérida en castellà, com li passa al president Illa. En el programa matinal d’Onda Cero, Carlos Alsina va entrevistar en castellà Salvador Illa. En una de les respostes, el president de la Generalitat es va referir a Fèlix Larrosa com “el alcalde de Lérida”. A la mateixa entrevisa se li va tornar a escapar: “Yo, en Lérida, cuando he ido, no me he encontrado a gente con burka”. El nom oficial de la ciutat i de la província (no ho oblidem) és Lleida. Per tant, els responsables de les administracions públiques, estan políticament obligats a emprar el topònim en català. Això no vol dir que usar Lérida sigui incorrecte. En llengua catellana, el nom és Lérida, no només referint-se a Lleida, sinó també a la població colombiana de Lérida, amb la qual Lleida està agermanada. Usar sempre Lleida en tots els registres és un exercici de defensa de la llengua i de Catalunya com a nació. Quan diem Lleida estem defensant moltes coses més que un topònim. A vegades, pequem i se’ns escapa Lérida. M’ha passat, sobretot ara, que m’he de moure molt per Madrid. Igualment he de reconèixer que en molts estaments castellans, quan s’adrecen a mi, sempre diuen Lleida. Serà una excepció, però en la mateixa línia de respecte, l’altre dia en el programa Fiesta de Telecinco, la presentadora Emma García, va corregir públicament els guionistes del programa perquè havien posat en els subtítols de pantalla el meu nom en castellà, José, i no Josep com correspon. Hem de reconèixer que els dèficits que pateix el català són, moltes vegades, més culpa dels mateixos catalans que no pas dels nostres veïns.
Sessió: No iniciada
