Una infidelitat, un anunci en un setmanari d’un petit poble de Texas i una història íntima convertida en un fenomen viral. Aquest és el punt de partida de ‘La segona vida de Ginebra Vern’, la novel·la d’Agnès Marquès, guardonada amb el Premi Ramon Llull 2026, una obra que va més enllà de l’anècdota i que reflexiona sobre la manera en la que expliquem i consumim la vida dels altres.
L’autora explica que la novel·la no va néixer d’un impuls sobtat, sinó d’una fascinació progressiva per un cas real que va descobrir a través d’un article viral. A partir d’aquí, va començar a investigar l’origen, les persones implicades i el poble on havien passat els fets, Hemphill, una petita localitat al sud-est de Texas. Va ser en aquest procés quan va descobrir que aquell mateix indret ja havia estat notícia dues dècades abans per la catàstrofe del Columbia, el transbordador espacial que es va desintegrar el 2003. “Em va semblar molt potent que un poble tan remot hagués estat notícia dues vegades per motius tan diferents”, explica. Aquesta coincidència li va permetre construir l’arc vital de la protagonista, la periodista Ginebra Vern.
Més que l’escàndol sentimental, el que va captar l’atenció de Marquès va ser la manera com aquella història tan íntima havia travessat fronteres. El cas gira al voltant d’una dona que, després de descobrir la infidelitat del seu marit, decideix venjar-se publicant un anunci al setmanari del poble felicitant-lo a ell i a la seva amant pel nadó que esperen. “Em cridava l’atenció que una història tan petita i tan privada ens arribés de tan lluny”, assenyala. A partir d’aquí, l’autora va començar a reflexionar sobre el perdó, la venjança i els límits de l’exposició pública.
Un dels grans fils conductors de ‘La segona vida de Ginebra Vern’ és la mirada crítica cap a una manera de fer periodisme marcada pel clickbait i la simplificació. “Molts articles no volen que els llegeixis, volen que cliquis”, resumeix Marquès, que lamenta que en aquesta lògica “es perdi l’ètica, el sentit pur del periodisme i la pràctica periodística”. Per a l’autora, aquest tipus de continguts no només simplifiquen històries complexes, sinó que també conviden el lector a posicionar-se ràpidament, sense context ni matisos.
Aquesta tensió es reflecteix també en la protagonista, una periodista que inicialment es resisteix a investigar el cas perquè ni tan sols el considera periodisme. Però el viatge a Texas l’obliga a acostar-se als fets, a conèixer les persones implicades i a descobrir que darrere d’un titular fàcil hi ha una realitat molt més complexa. “Fa un viatge professional, però en realitat està viatjant cap a ella mateixa”, explica l’autora. D’aquí neix també el sentit del títol: no es tracta d’una “doble vida”, sinó d’una “segona vida”, perquè, segons Marquès, al llarg de l’existència tots acabem vivint diverses vides dins d’una mateixa trajectòria.
En el fons, allò que més li interessava no era tant la traïció amorosa com la “traïció del relat”. Més que jutjar una infidelitat, l’autora volia posar el focus en la lleugeresa amb què sovint jutgem les vides alienes. També les xarxes socials hi apareixen de fons com un espai que ha contribuït a normalitzar l’exposició pública de la intimitat. “Tots tenim una història i tots tenim dret que aquesta història s’expliqui bé”, defensa la guanyadora del Premi Ramon Llull.
