L’escriptor, periodista, guionista i professor de Balaguer Francesc Canosa acaba de publicar el llibre ‘La Catalunya discoteca. Big Ben, la conquesta de la nit’ (Comanegra), en què reconstrueix la història de la discoteca Big Ben, que va ser la més gran d’Europa, inaugurada ara fa 50 anys i que va ser “la capital del país de la nit”, una ‘entitat’ nascuda a Ponent en l’últim terç del segle XX i que va provocar un moviment social que es va articular dins d’un triangle geogràfic situat entre Ponts, Cervera i Fraga, on s’aplegaven més de 500 locals nocturns i discoteques, “només a Mollerussa 50”, i que va ser un pol d’atracció per tot el territori, però també per la resta de Catalunya, l’Estat i fins i tot del continent europeu, en uns anys, des del 76 fins al tombant de segle en què va acollir milers de festes i concerts amb figures destacades del món de la música.
Aquest territori, explica Canosa, coincideix gairebé de manera exacta amb la zona d’influència del Canal d’Urgell (ja va escriure fa un temps el llibre ‘Aigua a les venes’), amb qui considera que hi ha un paral·lelisme evident. “El Canal va transformar i colonitzar el dia i la Big Ben va ser la colonització de la nit”. De fet, afegeix, “va ser el fruit de l’esforç dels nostres padrins i pares, el gran final de festa que es va guanyar aquesta terra” i remarca que “no hi ha Big Ben sense la pagesia”.
Francesc Canosa pensa que el gran secret de l’èxit de la Big Ben i de tot aquest entramat d’oci nocturn va ser el fet que “era una capital per a tothom, intergeneracional, interclassista, intersexual, tothom amb un mateix objectiu, la recerca de la felicitat; no deixa de ser un model de socialització i integració, ningú en quedava exclòs”.
El fet que tota aquesta etapa formés part encara del món analògic fa que no estigui gaire documentada, el que obliga “a fer una transmissió oral, com sempre amb el passat”. Així i tot, “era una història que s’havia de contar per escrit perquè hi ha poques coses que hagin aplegat tantes generacions com la Big Ben, era un moviment, pel seu caràcter transversal, “comparable a les victòries del Barça”, i reivindica que “hauria de formar part de la nostra memòria perquè Catalunya es pot explicar a través de les discoteques, als Estats Units farien pel·lícules”, i conclou que la Big Ben “era molt més que un espai, era una actitud, una manera de ser; la gent recorda la seva vida a través de la discoteca”.
