Israel. La conjuntura és complexa i severa. Llegim i veiem notícies tenint present que moltes són fake o tenen un biaix descaradament interessat amb la complicitat de mitjans i agències. Es fa molt difícil tenir una opinió ponderada sobre aquest tema. Parlar de l’estat d’Israel és complicat per les simplificacions i generalitzacions que tot ho banalitzen.
Amb el risc de caure en molts d’aquests paranys i tòpics, volia parlar d’Israel. De l’Estat, no de la cultura dels hebreus i molt menys de la religió jueva. Tot va lligat però la religió i les idees es manifesten en actes concrets i també en institucions i formes d’organitzar-se. Sovint el pas del registre transcendent a la pràctica quotidiana és on es perden bona part de les veritats. Les fronteres, en general postisses, responen a mil i una baralles per controlar el territori i marcar la diferència entre els uns i els altres. Els uns són els nosaltres de cada lloc –els bons– i els altres són, per tant, els dolents. Per aquests no fem servir mai la segona persona, el “vosaltres” si no la tercera, “ells”, i així marquem distància. Quan la frontera es crea després del desmembrament d’un imperi o després d’una colonització, el “nosaltres” sol incloure la tutela de la metròpoli o de la potència dominant.
El modern Estat d’Israel es funda sobre el Mandat Britànic de Palestina per trobar un espai per la nació jueva (Declaració de Balfour, 1917) però es consolida a partir de 1947-48 després de la II Guerra Mundial i les terribles conseqüències de l’Holocaust. Des d’aquest moment ja es configura una situació de guerra que fa d’aquest país un dels més armats del món, on s’hi promou una actitud que legitima qualsevol violència mentre serveixi per consolidar i ampliar aquesta ratlla entre el seu “nosaltres” i la resta del món, especialment contra els veïns, uns “ells” molt llunyans, mai uns “vosaltres”.
En aquesta trajectòria, que per alguns serà defensa i per altres agressió injustificada, hi ha hagut episodis recurrents d’incompliment del dret internacional, i moltes accions d’abús i discriminació fins arribar a pràctiques genocides. Algú les jutjarà i el terrorisme no hauria de servir per justificar-les. Sens dubte, l’Estat d’Israel ha aconseguit una cosa: la incòmoda perplexitat de veure una víctima fent de botxí amb una terrible crueltat i una impunitat pitjor. Una immensa tristor carregada de desesperança.
