Iolanda Dolcet Ibars és una coneguda soprano i docent a la demarcació de Lleida. Va començar la seva formació al Conservatori de Lleida. Nascuda a Aitona, Dolcet participa en projectes on combina interpretació, pedagogia i musicalitat, amb molta passió.
Com recorda els seus inicis a la música?
Els meus inicis estan molt lligats al context familiar, perquè a casa sempre s’ha cantat i la música ha estat molt present des de petita. Aquest vincle es va reforçar amb els estudis al conservatori i també amb l’experiència de deu anys al Cor de Cambra de l’Auditori, on vaig treballar amb directors de gran prestigi. També l’interès per la música antiga em va portar a participar en projectes de música religiosa a Girona. Tot plegat m’ha fet créixer i entendre la veu com un instrument complex, i ha construït un perfil musical obert, format per camins diversos com el cant, la musicologia i la història de l’art.
Quina peça del seu repertori té un significat especial?
N’hi ha moltes que em remouen per dins. Per exemple, el ‘Pie Jesu’ del Rèquiem de Fauré és una peça molt intimista, aparentment simple, però molt colpidora quan la cantes. També l’ària de Tosca “Vissi d’arte” m’emociona perquè no és només un moment musical: és el crit íntim d’una artista que, enmig del dolor, es pregunta quin sentit té haver viscut per la bellesa i l’amor si el món li respon amb patiment. És una ària que exigeix veu, però sobretot veritat interior.
Què creu que aporta l’òpera a la música actual?
L’òpera està de moda. En veritat tot surt de l’òpera. L’imaginari de Berghain i la proposta artística de Rosalía comparteixen la intensitat escènica i dramatúrgica emocional, pròpies de l’òpera. Per a mi, l’òpera representa la veritat de la música. És un espai on la veu no pot amagar-se darrere de res: no hi ha filtres, ni micròfons, ni artificis. Només el cos, la respiració i l’emoció compartida amb el públic. En el món musical actual, tan ràpid i tan immediat, l’òpera és gairebé un acte de resistència: demana temps, escolta i presència. I justament per això continua sent tan necessària. Quan canto òpera, sento que estic connectant amb una tradició molt antiga però alhora parlant d’emocions actuals que tots reconeixem. L’òpera em recorda per què canto: per comunicar, per emocionar i per fer sentir alguna cosa real, aquí i ara.
Com ha ajudat el projecte ‘Heroïnes a l’òpera’ en la seva trajectòria?
El programa ‘Heroïnes a l’Òpera’ ha estat com un caramelet. A l’hora de la veritat, ha arrodonit tot el perfil com a soprano. Haver de cantar àries d’òpera dins d’aquest programa és un repte arriscat que t’obliga a desplegar tota la tècnica, capacitat dramàtica, defensa del personatge, així com un domini profund dels textos i de la dicció. Heroïnes ha estat un gran regal. M’ha aportat molt personalment i artísticament, sobretot perquè estic acompanyada pel Quartet Prysma que per mi són família musical. Amb ells hem creat un context en què treballar la música és fàcil i enriquidor.
Quins són els altres projectes que l’han marcat especialment?
Un dels projectes és Postals Americanes, que empra la història del tango com a fil musical i a través de melodies d’Astor Piazzola, Hèctor Villa-Lobos, entre d’altres, anem filant i desvetllant connexions amb altres autors americans passant per Bernstein o Gershwin. Un altre projecte molt profund és ‘Entre cel i terra’, que hem presentat en festivals de música sacra. És un programa molt colpidor, amb peces que omplen d’emoció l’espectador. També he participat en la recuperació de peces de l’Arxiu de la Catedral, obres que no s’havien cantat mai. Donar veu a aquesta música és molt emocionant, perquè la música, si ningú la toca, només és paper escrit.
Quins professors han estat claus en la seva formació?
Al conservatori, el meu primer gran referent va ser Francesc Jové. Ell em va fer estimar l’òpera i el cant amb el seu saber fer. També Lídia Tous va ser d’aquelles professores que no oblides: exigent, intensa i essencial per aprendre que la música és compromís i camí.
En el cant, Mireia Pintó ha estat un referent humà i tècnic molt important, així com Marta Infante, amb qui he construït molt repertori. A la Llicenciatura en Musicologia, professors com Miguel Ángel Marín o Pablo Rodríguez em van ajudar a entendre la música dins del seu context històric, cosa que ha marcat molt la meva manera de fer.
Com és ara la Iolanda professora? Què vol transmetre als seus alumnes?
Com a professora a l’Institut Samuel Gili i Gaya, intento acompanyar els alumnes des de l’experiència, perquè jo ja he passat pel que viuen. N’hi ha que volen cantar, però comencen de zero i tenen por d’equivocar-se, i d’altres que ja en saben més, però encara estan buscant qui són i quin camí volen seguir. Els animo sempre a deixar-se anar, a explorar i a no tenir por, perquè si no t’atreveixes no pots avançar. També insisteixo molt que el talent, per si sol, no és suficient: cal treball, constància i consciència del procés. Haver viscut totes aquestes etapes em permet aportar-los més tranquil·litat, repòs i una mirada realista sobre què significa dedicar-se a la música.
Com aproparia l’òpera als joves?
Crec que perquè els joves tinguin ganes de conèixer i estimar l’òpera cal facilitar-los l’accés i fer-los viure l’experiència de primera mà. A les classes els explico qui són els personatges, què senten i què diuen les lletres, traduint-les i posant-les en context perquè puguin connectar emocionalment. També considero important obrir espais, per facilitar l’accés de l’alumnat a assajos generals, i permetre que coneguin els repertoris abans de veure l’obra completa. Així, la música deixa de ser només tècnica i passa a ser una experiència que els involucra, que els desperta curiositat i entusiasme.
Com compagina la docència amb els concerts?
Treballem per projectes que van rodant per diferents circuits. Heroïnes a l’Òpera i Entre cel i terra estan funcionant molt bé. Compaginar-ho amb la docència requereix molta organització i disciplina, sobretot pel control vocal.
Quin consell li donaria a la Iolanda que va començar a cantar?
Que abraci el seu camí amb seguretat i calma, confiant en el procés i celebrant cada pas de l’aprenentatge. Tendim a creure que estudiem per arribar a una meta i, sense adonar-nos-en, ens oblidem del trajecte. I, al capdavall, el més important és aprendre a gaudir del camí.
Quin és el seu somni avui en dia?
El meu somni és que la gent canti més; que la música formi part del dia a dia de tothom. Avui dia molta gent canta en cors com una activitat més, i això és valuós, però sovint es troba a faltar el cant autèntic: aquell que neix de dins i que realment et posa en contacte amb qui ets. La música té la capacitat d’ordenar, consolar i transformar. D’alguna manera, arregla moltes coses que les paraules soles no saben expressar.
