La llei del més fort

Ja fa més de dues dècades, el febrer de 2003, milions de persones a tot el món –a Barcelona més d’un milió– van sortir al carrer amb el lema No a la guerra en protesta del conflicte armat a l’Iraq que van iniciar els EUA i el Regne Unit, amb l’impresentable suport del Govern espanyol, llavors representat pel president conservador José Maria Aznar. L’excusa eren unes armes “de destrucció massiva” que suposadament tenia el dictador iraquià i que al cap d’uns anys va quedar demostrat que era una mentida (cal recordar que Aznar encara no ha demanat perdó). Ara, un altre president espanyol, el socialista Pedro Sánchez, ha recuperat el lema per mostrar el desacord amb un conflicte –ara a l’Iran– que han iniciat el president estatunidenc, Donald Trump, i el primer ministre israelià, Benjamin Natanyahu, sens dubte el millor de cada casa. El poder i els diners són els motius d’aquesta guerra, que no ha provocat cap protesta rellevant com va passar fa dues dècades. I encara més depriment, per què es critica un dirigent que l’únic que fa és no llepar el cul de Trump i dir que la guerra no ha de ser mai el camí? No hi hauríem d’estar tots d’acord? Com diuen els tertulians de manual: jo, d’això que en diuen geopolítica, no n’entenc ni un borrall, però sí veig que el món va a la deriva amb la llei del més fort, que ara és un home amb el pèl carabassa que fa el que li rota com un vulgar perdonavides d’institut. Ja ho comencem a pagar molt car.