El centenari de Vivian Maier ha passat desapercebut. Clar exemple d’una figura de primer ordre ignorada en vida i enaltida a la posteritat. Aquesta magnífica fotògrafa va néixer aquest febrer fa 100 anys. Una artista anònima que va esdevenir famosa un cop morta quan algú va descobrir a les golfes del seu modest apartament tots els rodets no revelats que va acumular al llarg dels anys en què no va viure de la fotografia sinó de cuidar canalla, malvivint amb pocs recursos, en cases alienes, i aprofitant els passejos que feia com a nanny per recollir instantànies amb la seva càmera. L’artefacte l’havia comprat de jove per afició i li va permetre immortalitzar imatges que anys després han esdevingut úniques i icòniques. Justícia poètica que va arribar tard, com li va passar a Vincent Van Gogh. Ara alguns artistes es fan famosos i milionaris sense raó. No passaran a la posteritat com Maier o Van Gogh. Ells van viure, crear i morir sols. Sense fer soroll, deixant empremta, en l’anonimat. És tant estúpida la fama. Maier ho explicava així: Hem de deixar lloc als altres. Això és una roda, puges i arribes al final, algú més té la teva mateixa oportunitat i ocupa el teu lloc, fins al final, sempre igual. Res de nou sota el sol.
Sessió: No iniciada
