L’episodi de forts vents que patim i que encara patirem ha fet valdre el proverbi que diu que quan plou a Barcelona plou a tota Catalunya. En el cas que ens ocupa, el vent que ha bufat a Barcelona, ha bufat a la Catalunya tota. Però, com han demostrat els vents, Catalunya és diversa i, per tant, no es pot tractar la prevenció per ventades de la mateixa manera a tot el territori. Mentre l’àrea metropolitana de la capital era assotada per ventades de més de cent quilòmetres per hora, a l’Empordà no es moia ni una fulla. Un meteoròleg gironí es lamentava: “Si a l’Empordà haguéssim de tancar les escoles cada dia que fa vent, les meves filles no sabrien llegir”. Ja ho diu el refranyer: “A un mateix vent, aquí li diuen bo i allà dolent”. A les Terres de l’Ebre, del vent en diuen aire. Estan fets a les airades. Ho viuen amb normalitat. A Lleida també en diem aire. “Fa un aire que ve d’Alguaire”. Tant al nord com al sud de Catalunya són enemics del vent de ponent. “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Hi ha cultura de conviure amb l’aire. Torna a dir el refranyer: “El dia de vent, posa’t arrecerat i estaràs calent”. Ens queda el dilema de l’actuació que han d’aplicar els governants davant dels fenòmens meteorològics extrems. Cal generalitzar les alarmes a tot el territori? Cal una sobreprotecció davant del més petit risc? Abusar de l’alarma pot provocar l’efecte de l’avís que ve el llop. Ara se’n diu l’efecte Mazón. Cap governant no vol que una inclemència, i molt menys si és de vent, l’atrapi al Ventorro.
Sessió: No iniciada
