Avui que hi ha eleccions a l’Aragó m’agradaria recordar un dels seus autors més cèlebres (Jesús Moncada). N’hi ha d’altres i de molt bons, com Mercè Ibarz o Francesc Serés, tots dos de Saidí. O fins i tot, encara que ara fa temps que no publica, el qui fou alcalde d’Alcampell Josep Anton Chauvell. I més enllà del resultat electoral, que se sabrà unes quantes hores després que aquest diari surti publicat, sovint recordo les converses que havíem tingut per telèfon amb Jesús Moncada. La seva obra traspassa fronteres i idiomes (jo mateix m’he llegit el Camí de sirga amb una edició publicada en aragonès) i s’endinsa per la vella Mequinensa, aquell poble enfonsat en gran part sota un pantà en el que la tradició minera i esquerranosa explica tota una manera de ser. Els seus personatges, el jutge Crònides, la Berta o l’Honorat del Rom, per citar-ne només uns quants, són testimoni d’una cosmogonia literària que està a l’alçada de les millors literatures mundials. Va morir massa aviat Jesús Moncada perquè segur que encara ens hauria sorprès amb obres d’art en forma de novel·la. De fet, el seu darrer llibre publicat, Calaveres atònites, és un exemple de com es pot fer literatura des de la mateixa Mequinensa explicant històries que tot i que locals no deixen de ser universals fent bona aquella frase de J.V. Foix que deia allò d’“el més ultralocal és el més universal”. Potser per això al seu darrer llibre diu que “en uns instants passem d’embrions incerts a calaveres atònites” de la mateixa manera que Pere March, pare del poeta Ausiàs March, deia allò de “tant bon punt un neix comença de morir”. Aquests dies, suposo que per les eleccions a l’Aragó, hi he pensat molt en Moncada. Especialment quan he vist que l’Ajuntament del seu poble comprarà el castell de Mequinensa a Endesa, una fortalesa de la que també surt la cadena de condemnats que passa pel mig del poble a Estremida memòria, un altre dels clàssics de l’autor de la Franja. Reivindicar Moncada també em serveix per recordar el que em va dir quan li van donar el Premi de les Lletres Aragoneses. Més o menys em va explicar amb aquestes paraules que això no feia més de constatar una “realitat tossuda”, la d’una Franja que parla català.
Sessió: No iniciada
