La mutilació genital femenina no és aliena a Catalunya, tot i la dificultat per fer aflorar casos. Durant el 2025 els Mossos han atès sis menors que podrien haver estat víctimes d’aquesta pràctica si viatjaven al país d’origen, i dues noies més que ja l’havien patida abans d’arribar. Amb motiu del Dia Internacional de Tolerància Zero amb aquesta forma de violència contra les dones, el 6 de febrer, l’ACN ha parlat amb la Unitat Central d’Atenció i Seguiment a Víctimes del cos. Ha avisat que la detecció és complexa, ja que les víctimes solen ser menors i la sexualitat és un tema tabú a moltes cultures. Així, ha insistit a reforçar la prevenció, la formació i la conscienciació en un context migratori constant que fa que el fenomen persisteixi.
Detectar situacions de risc de mutilació genital femenina (MGF) no sempre és fàcil: sovint les alertes s’activen gràcies a senyals subtils que arriben a través dels agents que, a banda dels Mossos, integren la xarxa del protocol contra la MGF: centres educatius, atenció primària i, sobretot, serveis socials. De fet, dels vuit casos que la policia ha atès durant el 2025, sis s’han detectat gràcies a aquesta tasca preventiva, i quatre d’aquests han estat identificats directament pels serveis socials. Així ho ha explicat Judith Avellaneda, de la Unitat Central d’Atenció i Seguiment a Víctimes, que ha subratllat l’existència de diversos indicadors de risc que fan saltar l’alerta.
A banda del fet que les nenes pertanyin a ètnies practicants de la mutilació, també hi ha d’altres elements com l’aparició de viatges sobtats al país d’origen de la família, especialment fora dels períodes vacacionals i en què la menor explica que se li farà una festa, explicacions imprecises sobre el motiu del desplaçament o situacions en què la petita no viatja amb els progenitors. De fet, davant un possible viatge d’aquestes característiques, el protocol estableix que la nena s’ha de visitar a la consulta de Pediatria i que el professional de la salut ha de demanar als pares el compromís per escrit que la filla no serà mutilada. A banda, el protocol pot activar-se arran d’una revisió mèdica o perquè existeixin antecedents familiars, com ara que la mare estigui mutilada, entre d’altres.
Avellaneda ha relatat que a partir d’aquestes valoracions conjuntes, es comunica el cas al jutjat, que decideix si cal aplicar mesures cautelars com la retirada del passaport o la prohibició de sortir del país fins a la majoria d’edat. Ha afirmat que les mesures poden mantenir-se durant anys, encara que posteriorment es revisin altres situacions familiars.
Aquest és el cas de tres nenes que els Mossos han seguit aquest 2025. Es tracta d’una família amb tres filles menors, una de les quals ja va ser atesa el 2013 per un possible risc. Segons ha explicat la responsable policial, “després de valorar la situació, el jutge va ordenar com a mesura cautelar retirar el passaport a la menor i prohibir que la nena pogués sortir del país”. Ara s’ha revisat el cas de les dues germanes petites i, tal com ha detallat la mossa, “els pares han signat el compromís de no mutilació i el jutge ha considerat que no cal aplicar cap mesura cautelar”. Tot i això, ha recordat que “com que són dues causes diferents, la prohibició de sortir del país de la primera filla continua vigent”.
Pel que fa a les dues noies majors d’edat ateses el 2025 pels Mossos i que ja havien patit la mutilació als seus països d’origen, Avellaneda ha explicat que en van tenir coneixement a través d’una fundació especialitzada en mutilacions, que va atendre aquestes víctimes. Ha subratllat que en aquests supòsits, la policia informa els jutjats i la fiscalia, però ha dit que el delicte no es persegueix penalment perquè la pràctica no es va produir ni es va facilitar des de Catalunya.
L’edat mitjana de les ateses aquest 2025 és d’onze anys. Les més petites tenen cinc anys i les més grans divuit. Pel que fa a la distribució territorial, quatre casos han arribat a la Regió Policial Metropolitana Nord (RPMN), dos a la de Ponent – les de les majors d’edat-, un a la sud i un a la de Girona.
Xifra oculta
Segons Avellaneda, els Mossos treballen amb la certesa que existeix una xifra oculta de casos de mutilació genital femenina. En aquest sentit, Avellaneda ha remarcat que en aquest àmbit la detecció és especialment complexa perquè la majoria de les víctimes són menors d’edat: “Moltes vegades les criatures no saben ni el que és, ni el que els han de fer, no tenen coneixement que patiran un delicte”, ha explicat.
A aquesta dificultat s’hi afegeix el fet que la MGF és una pràctica que forma part de l’àmbit de la sexualitat, una qüestió que per a moltes cultures és quelcom “molt íntim”. “Nosaltres estem acostumats a parlar de temes de salut sexual o reproductiva, però no totes les cultures tenen aquesta obertura”, ha comentat la mossa que ha afegit que en aquests entorns “el normal és estar mutilada, tenir problemes durant el part o amb la menstruació, o patir infeccions”. Tot plegat, ha afirmat, fa que “costi molt de parlar” i pot retardar durant anys la presa de consciència de les víctimes.
Un problema que persisteix
Tot i que les dades policials mostren una lleugera davallada de casos en els darrers anys – el 2023 es van detectar 13 nenes que podien estar en risc de MGF si viatjaven al país d’origen de la família, el 2024 es van atendre deu menors en l’àmbit preventiu i dues més que ja havien estat mutilades, i el 2025 sis preventives i dues consumades- els Mossos han insistit que la feina de prevenció, formació i conscienciació no pot aturar-se perquè es tracta d’una problemàtica que persisteix.
“Estem en un món globalitzat en què els processos migratoris són constants i no hi ha una estabilitat poblacional”, ha apuntat Avellaneda, que ha indicat que constantment arriben ciutadans de fora que desconeixen la llei, les normes i la cultura de Catalunya. Així, ha subratllat la importància que hi hagi una excel·lent coordinació entre tots els agents que conformen la xarxa de protocol contra la MGF.
En paral·lel, ha explicat que els Mossos duen a terme accions a països on aquesta mena de pràctiques són habituals, com és el cas de Gàmbia, on es desenvolupa un programa en col·laboració amb la policia d’aquest país per compartir experiències, reforçar la prevenció i donar a conèixer el protocol que existeix a Catalunya.
