És temps de calçotades, una festa gastronòmica que s’ha expandit més enllà de Valls i fins i tot més enllà de Catalunya. M’he quedat estupefacte en veure que una de les ofertes principals que ha presentat Aragó al certament gastronòmic Madrid Fusión han estat les calçotades. Aragó ha estat la comunitat convidada al congrés madrileny on va reivindicar “els seus productes”, en paraules textuals. És un orgull que el calçot, nascut humilment a l’Alt Camp, hagi agafat tanta fama, però alhora és un toc d’atenció. En gastronomia, com en altres aspectes de la competència, no val a badar. Fa vint anys que els restaurants de Saragossa Maza Etxea i El Foro van ser els pioners a introduir la calçotada a l’Aragó, segons explica Alejandro Toquero en un reportatge a Heraldo de Aragón. Ara són desenes les cartes que ofereixen calçotada com, per citar-ne alguns, El Candelas, El Cerdo, El Cadillac, El Cabezo Buenavista, La Lobera de Martín, La Junquera i La Bánbola. Cada casa fa la calçotada al seu aire, seguint els canons vallencs que inclouen carn a la brasa i crema cremada, o amb altres aportacions com el Asador Fajardo que inclou una llauna de caragols. És una bona idea fer calçotades amb cargols. O cargolades amb calçots. L’amic Jesús Bometón, que tot el dia barrina com engrandir l’Aplec del Caragol, podria promoure la celebració de la Cargolçotada, un aplec que alternaria la celebració a Lleida i Valls durant el temps que la calçotada no acaba de morir i la cargolada no comença a néixer. El túnel de Lilla és un bon agermanador.
Sessió: No iniciada
