Passen uns minuts de les deu del matí i surto de la redacció del diari amb un objectiu clar: viure en primera persona el trajecte amb el tren regional de la línia RL3 cap a Cervera per entendre què experimenta realment l’usuari que depèn d’aquest servei a diari per anar a treballar a estudiar o per qualsevol altra necessitat. I més en un context com l’actual i enmig de la crisi, el caos i la incertesa que es viu al voltant del sistema ferroviari i, més concretament, del de Rodalies.
Arribo a l’estació de Lleida-Pirineus a les 10.15 hores per comprar el bitllet. M’apropo a la taquilla i aprofito l’ocasió per demanar l’abonament gratuït habilitat per Renfe, un tràmit ràpid abans que el tren surti, previst per a les 10.34 hores. Em pregunto si ho farà amb retard, una tònica que ha estat l’habitual durant els darrers dies. Pujo les escales mecàniques per arribar a l’andana i el comboi ja hi és, estacionat i llest per sortir a l’hora. Són les 10.27 i entro a l’interior, juntament amb diverses persones que, com jo, també agafen el tren. Al vagó al qual m’ubico comptabilitzo una quinzena d’usuaris. No està ple, però més tard se sumaran més passatgers. L’ambient és de tranquil·litat i calma.
Són les 10.34, hora en què el tren ha de sortir i arrenca amb puntualitat britànica. Una sorpresa si es té en compte els antecedents des que va començar el caos a les Rodalies. A l’interior, el perfil de viatger és divers i passa el trajecte de manera diversa: hi ha qui escolta música amb auriculars, qui navega per les xarxes socials, qui llegeix o qui aprofita per fer una trucada. Cadascú sembla viure el trajecte a la seva manera, tancat en el seu petit univers.
Durant el viatge, decideixo parlar amb alguns passatgers que tinc al costat per copsar el seu estat d’ànim. Em confessen que viuen moments d’incertesa. Alguns usuaris habituals de la línia m’expliquen que han patit retards de fins a quaranta minuts i altres reconeixen haver perdut la confiança en el servei i haver optat de manera puntual per l’autocar, una alternativa que suposa un viatge bastant més llarg que si es fa en tren. Ara, el repte del servei és anar guanyant, a poc a poc, aquesta confiança perduda. Així ho sento i així m’ho transmeten els viatgers.
Sento una veu llunyana. És la de la revisora que intervé per informar sobre els abonaments gratuïts. Em sorprèn comprovar que molts passatgers en desconeixien l’existència. Durant el trajecte es produeixen petites vibracions, però el trajecte avança sense sobresalts i amb total normalitat. Set parades després arribo al meu destí, a Cervera. Són les 11.34 del matí. He d’esperar una mitja hora per tornar a agafar el comboi en direcció Lleida per tornar a la redacció. Abans m’apropo al bar del costat de l’estació i demano un cafè per emportar. A les dotze del migdia el tren arrenca de retorn cap a Lleida. El trajecte m’ha servit per constatar la confiança fràgil d’alguns usuaris, una confiança que en aquest cas Renfe s’haurà de tornar a guanyar perquè agradi o no cada dia milers de persones fan servir aquest servei.
