La Isla de las Tentaciones tancava aquest gener la novena temporada amb gairebé 1,3 milions d’espectadors enganxats a les històries de Darío i Almudena o Mayeli i el seu embaràs. La cadena ha confirmat l’inici dels enregistraments de la desena temporada per a aquest mateix gener de 2026, amb una distància de tan sols sis mesos entre l’una i l’altra, una estratègia per frenar la caiguda de les xifres d’audiència. “La maduresa de l’audiència ha permès portar els límits una mica més enllà, amb escenes explícites o situacions que, probablement, fa 20 anys no s’haurien vist en pantalla”, detalla Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment (GAME).
Han passat 26 anys des d’aquell 23 d’abril de 2000 en què el primer Gran Hermano va desembarcar a Espanya, a Telecinco, amb quotes de pantalla superiors al 70 % i més de 9 milions d’espectadors, xifres impensables avui dia. Després van arribar El Bus, Supervivientes: Expedición Robinson o Operación Triunfo. “Com més intens és el conflicte que es presenta, més impacte emocional ens genera i més volem veure com es resol”, apunta Aleix Comas, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.
El que queda clar és que el format funciona després de més de dues dècades. “La fórmula dels realities és bastant canònica: mantenir la retransmissió el menys adulterada pel muntatge que es pugui i introduir elements que permetin generar situacions impactants”, comenta Neira. Però quins factors psicològics influeixen a l’hora de mantenir els espectadors enganxats? Segons Comes, són tres grans elements: l’estructura del programa, la morbositat i la comparativa social.
Pel que fa a l’estructura del programa i dels capítols, és important l’ús del cliffhanger, un recurs que talla la narració en el punt de màxima tensió dramàtica i que provoca que l’espectador vulgui veure el següent episodi. També destaca l’ús de l’anticipació d’imatges, que funciona com un reclam per enganxar l’audiència. “Són reforçadors psicològics bastant similars als que s’utilitzen en les màquines escurabutxaques”, adverteix Comes.
En el segon punt hi ha la morbositat i el voyeurisme: “Ens donen l’oportunitat de veure persones reals —que, en principi, no són actors— en situacions noves i de certa intimitat que no podríem presenciar d’altres maneres”, comenta el psicòleg.
Finalment, la comparativa social permet posar l’espectador en la pell del concursant amb què se sent identificat (per problemes de parella, vivències de traïció o duels, entre d’altres). “Això fa que vulguem veure com resolen la seva situació particular i si és útil o no per a nosaltres. Seria una mena d’aprenentatge de com resoldre conflictes, malgrat no ser, en molts casos, les fonts més adequades de relacions sanes i equilibrades”, puntualitza. Segons l’expert, la vivència de problemes “reals” fa que els espectadors es vinculin amb els participants i tinguin interès en el desenllaç.
El parany de l’amor tòxic
Aquesta vinculació pot crear falses creences. “Hi ha nombrosos estudis acadèmics que afirmen que formats d’aquest tipus tenen un impacte en la imatge que el públic té de les relacions personals i amoroses. En general, transcendeix una versió una mica contaminada del que són les relacions i això, per a determinats grups demogràfics, pot acabar sent un barem que després prenguin com a referència en les seves vides”, comenta Neira. De fet, el públic principal d’alguns d’aquests realities se situa entre els 18 i els 34 anys, incloent franges d’edat complexes en termes de salut mental.
“Aquests formats reforcen els estereotips, ja que els perfils i els comportaments que resulten de l’edició del programa se seleccionen no en funció del que és més real o més sa, sinó en funció del que creuen que generarà més audiència, que justament solen ser comportaments molt polaritzats i relacions molt tòxiques”, adverteix Comes.
El perill de tot això és que, de tant presentar-ho, s’acaba normalitzant: “Podem donar per fet que els conflictes intensos són inevitables i esperables, i que les estratègies que veiem per televisió per gestionar-los són les adequades. Això donaria per vàlides estratègies evitatives i agressives que són un gran problema de cara a mantenir relacions interpersonals sanes”, afegeix el psicòleg.
Un consum excessiu d’aquesta mena de programes pot implicar una sèrie de problemes: “Una pèrdua de referències i de criteris per establir relacions interpersonals sanes; una comparativa constant amb els personatges que faciliti una sensació de ser menys, amb la conseqüent baixada d’autoestima, o una dificultat per afrontar i gestionar els problemes personals propis en evadir-nos amb aquest contingut constantment”, enumera Comes. De fet, un informe de Mental Health Foundation (Regne Unit) amb YouGov indica que gairebé 1 de cada 4 joves (entre 18 i 24 anys) afirma que veure reality TV li provoca preocupació per la seva imatge corporal.
Patir la fama
Però el format no només té conseqüències per a qui el consumeix, també per a qui el protagonitza. Quan es viu en una realitat nova, fora de l’entorn habitual, i es crea un grup de convivència nou amb el qual cal relacionar-se 24×7, pot ser que “aquests canvis empenyin els participants a actuar no tant segons qui són, sinó segons el context que els envolta. I això els porta a prendre decisions i dur a terme accions que molt possiblement no farien fora”, comenta Comes.
Després del programa hi pot haver molts canvis emocionals que siguin desagradables: “En primer lloc, els treuen d’aquesta realitat paral·lela, per la qual cosa han de fer un duel de la vida que hi fan i tornar a integrar-se en la rutina que tenien anteriorment, si és que encara la poden recuperar”, adverteix el psicòleg.
