De la tragèdia d’Adamuz han quedat imatges i protagonistes que no són consol per als qui han perdut amics i familiars però que sí son una llum d’esperança entre tanta tristor. Julio, el noi de 16 anys que va arribar primer al lloc de l’accident i no va dubtar en ajudar els ferits, entre ells un nen al qual li va salvar la vida. Boro, el gos que una de les supervivents va perdre durant l’accident i que va ser trobat sa i estalvi quatre dies després gràcies a la feina de voluntaris i agents especialitzats. Julio i Boro ens tornen, si l’havíem perdut, l’esperança en la humanitat com a força d’empatia envers els que pateixen, sense distinció. Un xaval salvant vides de forma espontània tira per terra la creença que els adolescents passen de tot. Un gos sent centre d’atenció i preocupació de tanta gent eclipsa l’estupidesa dels qui es creuen superiors als animals i defensen que la seva vida no val com la d’una persona. Recordo el cas d’Excalibur, el pobre gos tancat en un balcó que van sacrificar perquè la seva propietària havia tornat de viatge amb èbola o el de Sota, la gossa que va matar un agent de la guàrdia urbana davant del seu amo. Vull pensar que alguna cosa està canviant. El civisme s’obre pas entre la barbàrie.
Sessió: No iniciada
