Aquests dies de tanta pluja, rieres i barrancs porten l’aigua marronosa i carregada de sediments. Veure passar el riu tant ple i tan ràpid ens dóna idea de la força de l’aigua, de la qual també sabem el risc i el dolor que pot causar. I ens fa pensar en les muntanyes que nodreixen la plana amb l’aigua imprescindible, però també amb els sediments que aquesta arrossega. Hem comentat altres vegades que el Segre és el nostre Nil, que recull l’aigua del Pirineu i rega i fertilitza les planes seques de l’interior de Catalunya que ara ja no ho són tant. Com el vell riu egipci, també són importants les graves, les sorres i els fangs, nutrients per la vegetació i la fauna, que dissenyen el seu curs i que finalment aporten el que cal als deltes i les costes. En el cas del Segre, hem de recordar que el riu té fama des de l’antigor romana per l’or que s’hi troba. Un valor segur en temps d’aigües remogudes. Pot semblar una metàfora, però si aneu a Balaguer, al Molí de l’Esquerrà, hi ha el Centre d’Interpretació de l’Or del Segre i allí ho podeu intentar.
En principi, l’aigua bruta i espessa d’aquests dies no és un problema si no un element important de l’ecosistema natural, de l’alta muntanya fins als camps de podisònia de la mediterrània. Els sediments, però, s’han convertit en un problema. Primer perquè els embassaments n’acumulen una gran quantitat que els fa menys útils i operatius i impedeixen que arribin riu avall, allà on fan falta. Caldria gestionar-los com reclamen fa anys des del delta de l’Ebre, que sense aquests es fa més petit i més vulnerable. L’altre problema és que amb els sediments naturals, tresors inclosos, també s’arrosseguen contaminants i merdes diverses. Cada vegada que el riu creix hauríem de fer una passejada per recollir els plàstics, tovalloletes i deixalles diverses que omplen la llera, els canyissos i els boscos de ribera. I dins l’aigua, fins i tot la matèria orgànica pot resultar excessiva i tòxica.
La ciutat molla és sovint una ciutat més neta. El riu carregat pot ser una bona notícia, però cal que el cuidem millor, com a patrimoni fonamental que és. Tornant, ara si, a la metàfora. El riu ha construït la història de la ciutat, però el sediment acumulat (material i immaterial) també s’ha de gestionar. El futur hauria de ser, en tot, més net.
