Massa vegades tenim la temptació de pensar que el dret a la presumpció d’innocència és una de tantes entelèquies que només fem servir els advocats quan hem de defensar els acusats. És veritat que la invoquem i que constitueix un argument imprescindible, tant per una bona defensa com per una bona sentència. Però el cert és que la presumpció d’innocència te un abast molt més ampli. Jo crec que és un principi que hauríem de respectar tots a l’hora de formar-nos una convicció sobre si qualsevol persona ha comès o no una acció reprovable i, sobretot, a l’hora de manifestar aquesta convicció quan els fets encara no estan jutjats.
És evident que els ciutadans no podem decidir sobre la culpabilitat d’un acusat, llevat que formem part d’un jurat o d’un tribunal. Però també em sembla evident que en casos que tenen ressonància pública solem tenir una determinada opinió sobre l’existència del delicte i la culpabilitat dels acusats. I així com en el primer supòsit, el jurat o el tribunal tindran molt en compte la presumpció d’innocència de l’acusat, quan els mitjans de comunicació o els simples ciutadans expressen la seva opinió és bastant corrent que no la tinguin en compte ni la respectin. Se sol recórrer a l’adjectiu “presumpte” per referir-se al delicte o a l’acusat de ser-ne l’autor, i ja n’hi ha prou. De vegades inclús s’inclouen referències expresses a la presumpció d’innocència que sonen gairebé sarcàstiques i que es nota que contradiuen clarament el convenciment d’aquell que està parlant i el sentit de les seves paraules.
Aquesta setmana ha estat notícia i s’han fet públiques les denúncies que dues dones han presentat contra el cantant Julio Iglesias per assetjament i agressions sexuals. També s’ha fet pública la negativa radical dels fets denunciats per part del Sr. Iglesias. Com en tants altres casos, ja tenim plantejat un debat sobre la comissió d’un delicte per part d’una determinada persona. Segons el nostre dret, la seva resolució correspon exclusivament als tribunals, que són els que decidiran sobre l’existència dels delictes i la responsabilitat de la seva comissió. Quan ho jutgin, respectaran la presumpció d’innocència. Però ara com ara, el Sr. Iglesias és innocent i se l’ha de considerar així fins que no hi hagi –si és que n’hi arriba a haver– una sentència condemnatòria. I això, en molts dels comentaris que he vist i sentit, no es fa. Atesa la popularitat i la personalitat de l’acusat, hi ha opinions que donen per descomptada la seva culpabilitat.
Una cosa similar va passar amb el cas Alves, en el qual inclús vam poder veure opinions absolutament divergents entre els dos tribunals que l’han jutjat fins ara. Hem de recordar que en aquell cas, i a reserva del que pugui dir el Tribunal Suprem, el Sr. Alves ha estat absolt del delicte de què se l’acusava. I malgrat això, també allí vam veure i sentir opinions per a tots els gustos sobre la culpabilitat de l’acusat, abans d’haver-se jutjat.
Finalment, no puc deixar de referir-me al penós espectacle que han ofert alguns polítics posicionant-se a favor o en contra de la culpabilitat en funció de l’adscripció política que atribueixen al Sr. Iglesias. Si som benvolents ho podem atribuir a l’enrarit clima polític espanyol que estem vivint. Però jo penso que en el fons és una demostració palpable de la poca atenció que mereix la presumpció d’innocència.
