L’educació dels menors ha tingut un canvi radical en els darrers 50 anys. A l’època de la dictadura se seguia la màxima de “la letra con sangre entra”. L’autoritat dels mestres –i dels progenitors, que no qüestionaven la feina dels mestres– era total. Es feien respectar fins i tot amb càstigs físics, utilitzant la violència.
En els darrers anys s’ha passat al costat contrari: preval el que no s’ha de contradir el menors, que se’ls ha de donar el que demanen perquè no s’enfadin. La màxima és “educar divertint”. Molts pares i mares desautoritzen els professors si aquests posen límits als alumnes, pel que perden autoritat i els costa més fer-se respectar. Educar divertint té els seus límits, ja que ha d’incloure l’esforç.
L’amor és essencial pel creixement harmònic dels menors; s’han de sentir estimats, el que els donarà confiança en sí mateixos i en els altres. És més difícil que un menor que no s’ha sentit estimat, quan arriba a adult, es comporti estimant. Estimar als fills i filles no vol dir deixar-los fer el que volen; se’ls ha d’educar posant-los límits. La tendència dels menors és a demanar i a voler fer el que els ve de gust el més ràpid possible. L’espera els desespera. Però a la vida no tot són flors i violes. Si no estan educats a superar les frustracions de petits, de més grans no ho sabran fer. És alarmant l’alt índex de problemes mentals dels joves, fins i tot de suïcidis. La seva prevenció ha de començar per empoderar-los a superar els obstacles i desencisos des de molt petits. L’educació obliga a dir que no a algunes demandes i pretensions dels menors. Aquestes petites frustracions són necessàries per la correcta maduració. Però s’han de fer amb amor, explicant el perquè de la negativa. Les noves tecnologies no ajuden massa, ja que jugar amb el mòbil, tablet o ordinador els dona plaer immediat. S’ha demostrat el seu efecte nociu sobre el cervell. Per això es recomana retardar el donar-los un mòbil modern. És comprensible que els pares “descansin” del nen o nena tenint-los distrets amb aquestes joguines, però l’estan maleducant, amb conseqüències negatives posteriors de pèrdua de la resiliència davant les dificultats, de facilitats per l’estudi i concentració que requereix un esforç mental al quan, si no estan educats, no sabran fer.
Dir que no a un fill o filla quan exigeix una cosa que no és bona per la seva edat o pel moment en què ho demana –com dolços abans de dinar o sopar– és una mostra d’amor molt més gran que cedir a les seves demandes d’aconseguir amb immediatesa el que se’ls acut en un moment determinat. Cedint es queda més tranquil i a més el menor ho agraeix, però se li ha fet un mal amb repercussions posteriors. Els adults hem de saber sacrificar-nos pels nostres fills i filles. Els pares i mares hem de respectar i ajudar als mestres en la seva educació. Els plans d’estudis han de incloure l’esforç mental i físic dels alumnes i el respecte al professor i professora, donant-los autoritat. Cal un pacte d’estat per l’educació.
