Tinc molts motius per lamentar haver-me jubilat com a professor de dret, el més important dels quals, com us podeu imaginar, és l’edat. Però un altre motiu que aquests dies hi afegeixo és l’espectacular lliçó que la política del Sr. Trump ens ofereix sobre allò que representa el dret en les relacions humanes i que m’hauria estalviat moltes explicacions històriques més o menys complicades.
Efectivament, quan m’encarava amb una classe plena d’estudiants de primer que no havien rebut cap lliçó de dret durant tota la seva anterior etapa d’ensenyament, els feia imaginar una societat en la qual no hi hagués cap regla de dret i on només imperés la llei del més fort. En aquella societat, qui tenia més força obligava els altres a sotmetre’s a les seves regles i no s’hi podia parlar de dret en cap sentit. A partir d’aquí s’haurien anat generant reaccions de pura venjança contra els actes criminals. Posteriorment aquestes venjances incontrolades s’haurien intentat limitar amb normes com les del talió per evitar escabetxines generals. I, finalment, s’hauria arribat a la conclusió que era millor crear una superestructura estatal que decidís què es podia fer i què no; i, sobretot, que pogués imposar per la força que aquestes decisions es complissin. Això era el dret, aquelles regles que fixaven allò que era correcte de fer i allò que no es podia fer i havia de ser impedit.
Tot això era una mica complicat d’explicar. Primer, perquè no hi ha evidència històrica de societats d’aquest tipus. Tots els antecedents que maneguem ens presenten societats amb regulacions molt concretes sobre allò que els seus individus poden fer o estan obligats a fer. El que passa és que sospitem, amb molt fonament, que aquestes regles van ser imposades pels individus més forts de les respectives col·lectivitats i consagraven normes que sotmetien tots els altres precisament als més forts. I això ens porta al segon problema: no n’hi ha prou amb què hi hagi regles, és a dir, que hi hagi dret. La qüestió clau és qui ha dictat aquestes regles, si són els més poderosos, no hem avançat gaire; si representessin la voluntat majoritària dels ciutadans, seria un avenç formidable.
No puc evitar pensar que la incursió del Sr. Trump a Veneçuela aquesta setmana i, sobretot, les explicacions que n’ha donat, m’haguessin estalviat moltes hores de classes de dret. Aquest subjecte ens ha explicat que ha fet allò que ha fet perquè és una superpotència i, precisament, perquè creu que se l’ha de considerar i respectar com a superpoder, cosa que alguns (probablement els europeus) no teníem gaire en compte.
El Sr. Trump s’ha saltat totes les regles, convencions i normes de cortesia internacional per fer allò que li ha donat la gana. I ha tingut el detall (cosa que no feien els mesopotamis o els egipcis de fa tres mil anys) de no pretendre emparar-se en lleis escrites, ni que fossin dictades per ell. Quin bo! Per fi tenim algú tan imbècil que ni tan sols intenta justificar-se. Segur que si ho hagués explicat als meus alumnes m’haurien dit que m’ho estava inventant.
