S’atribueix aquesta expressió al polític irlandès Edmund Burke, que l’any 1787 va indicar que a la tribuna de premsa de la Cambra dels Comuns britànica residia el Quart Poder, més important que els de l’Església, la noblesa i els polítics. Amb el temps, aquest Quart Poder s’ha contraposat als poders Executiu, Legislatiu i Judicial. I certament la premsa ha arribat a tenir molta influència social, passant de reflectir l’opinió pública a influir en l’opinió pública. Però el descens de subscriptors, vendes i publicitat motivat per les crisis i Internet ha condemnat els mitjans a una major dependència econòmica dels estaments polítics i de les grans empreses, el que sovint repercuteix en el rigor i l’objectivitat periodístiques. Malgrat tot, i a nivell a vegades anecdòtic, la premsa encara té una certa força per canviar les coses. Va ser tragicòmic veure com, després de nou dies de queixes inútils al Banco de Santander perquè un caixer se m’havia “agenciat” 150 euros, publico un articlet denunciant el fet i el dia següent em truca un directiu de l’entitat dient que tinc el dineret, net i planxat, esperant-me. Més trist va ser el cas de la mort del meu pare: vaig queixar-me reiteradament (i infructuosament) a la seva mútua, ASISA, que el metge d’atenció domiciliària no havia volgut venir a atendre’l. Tot just l’afer va sortir al diari, vaig començar a rebre trucades d’un responsable de l’entitat interessant-se pel cas i disculpant-se. “La responsabilitat de ser periodista és informar sobre allò que ningú vol que se sàpiga, i això pot ser perillós”. Frase del periodista nord-americà Hunter S. Thompson. Jo afegiria que pot ser perillós, però sobretot és indispensable.
Sessió: No iniciada
