Ja fa una colla d’anys, una publicitat incipient de l’autoestima comarcal i del turisme interior, va crear un eslògan de certa fortuna, que molts encara recordareu: “Les Garrigues, paisatge palestinenc”. En aquella època Palestina era una terra mediterrània de turons amables i oliveres centenàries, carregada d’història, topònims bíblics i referents positius. Inclosa la fusta de ginjoler que és la millor per fabricar gralles i tenores. El nom era un sinònim de Terra Santa, un altre concepte que ha anat perdent força, però que, a més d’un destí turístic suggestiu, era un indret de pelegrinatges i un lloc de memòria cultural col·lectiva, especialment pels que encara teníem nocions d’allò que se’n deia “història sagrada”. La comarca de les Garrigues assolia una posició de relleu, prestigiant els seus secans i els camps daurats i verds, blancs d’ametllers i argentats com la fulla de l’olivera.
Entre els pessebristes també hi ha els que fan paisatges palestinencs: diorames amb arbustos i turons secs, horitzons d’arena amb alguna palmera, camells, cabres i personatges vestits amb túniques, tal com ho fan encara moltes persones de la mediterrània oriental. Altres pessebristes fan paisatges a la catalana, amb els pastors vestits com si fossin d’un esbart dansaire o un quadre escènic dels pastorets en miniatura movent-se per un bosc de pins, suros i molses, i unes arquitectures de masia o poblet del Pirineu. Aquests dies Lleida acull una mostra de pessebrisme seleccionat d’arreu de Catalunya on es poden veure els diferents entorns que la tradició ha volgut reproduir, assumint com en qualsevol art popular que allò que s’hi representa té més a veure amb les afinitats culturals que amb el rigor geogràfic o històric. Sovint són els detalls simpàtics d’aquestes maquetes i miniatures tan ben treballades allò que els fa atractius. Els que s’hi dediquen mostren un gran ofici i els museus de les mal anomenades arts menors serven exemplars de figures i paisatges de molt mèrit.
Aquest és el fet. Reproduïm un espai de la nostra memòria col·lectiva, popular i familiar, el pessebre, recordant un episodi bíblic. Una tradició que honorem cada Nadal. Potser que recordem també que Betlem és a Palestina, un lloc del món ara desolat que ja no té el paisatge amable que en temps passats era signe de prestigi.
Ara Betlem i Palestina, els de veritat, escenifiquen un immens fracàs que, cal reconèixer-ho, també ens representa. Alguns patrimonis de la humanitat són de mal pair.
