Com a jove agricultor, quina valoració fa del projecte de modernització? El veu com una oportunitat per fixar joves al camp?
Jo crec que la modernització s’ha de fer sí o sí, ara o d’aquí un temps, perquè tal com està l’Urgell avui, el reg a manta no té futur. Treballem amb parcel·les petites i regades per gravetat, que necessiten molta mà d’obra i molta presència al camp, i el cert és que cada vegada som menys pagesos i ens toca portar més superfície. Amb el sistema actual, això serà inviable.
Ara, pel que fa a fixar joves, soc sincer: no crec que la modernització faci aparèixer pagesos nous. Els que serem pagesos som els que som; i la majoria que no vénen de família pagesa no entraran al sector. El que sí que pot fer la modernització és que els joves que ja hi som hi puguem continuar, amb més qualitat de vida i podent gestionar més hectàrees amb menys esforç.
La seva explotació depèn avui del Canal d’Urgell. Com li afectarien el cost i el canvi tecnològic de passar a reg pressuritzat?
El primer problema és el cost. Muntar una hectàrea de reg pressuritzat és “molt de diners”, quasi inassumible tal com està avui el preu dels materials i comparat amb el que cobrem pel blat o el panís, que està sobre els 220 euros/t. Amb aquests preus es fa molt difícil pagar la modernització que ens proposen, perquè tant la instal·lació com les quotes a 30 anys són altíssimes.
Creu que la tecnologia de reg intel·ligent —com sensors d’humitat o gestors automàtics— pot fer més atractiu el camp per als joves?
Sí. Tots aquests sensors d’humitat, de vigor de la planta, NDVI… Aniran totalment de la mà del nou sistema de reg. Seran eines que es complementaran i que formaran part del dia a dia de qualsevol finca modernitzada.
Quines condicions fan falta perquè vostè i altres joves sigueu partidaris de tirar endavant la transformació?
La condició principal és clara: ha de ser econòmicament atractiva. Les quotes actuals són molt elevades i les nostres produccions no tenen prou rendibilitat per assumir-les durant 30 anys. L’Estat hi hauria de posar més diners, perquè si no, els números no surten.
També hi ha un tema generacional: molts regants tenen 50–80 anys i no tenen relleu. No es veuran fent una inversió a 30 anys per deixar un deute als fills, que no seguiran el negoci.
Una altra condició imprescindible és la concentració parcel·lària. A l’Urgell hi ha parcel·les d’una hectàrea o menys, i són inviables. Amb finques més grans, tot és més rendible: menys programadors, menys problemes, més rapidesa i menys costos. I finalment, cal garantir el preu de l’aigua. No pot ser que ens endeutem a 30 anys i que el preu pugui passar de 2,5 o 3 cèntims a 10 o 15 cèntims/m3.
Com percep el debat entre pagesos majors i joves? Què creu que cal comunicar?
És evident que hi ha diferències. Molts pagesos grans estan molt arrelats a les seves finques petites, a la parcel·la de tota la vida, i la concentració parcel·lària no la volen ni sentir. I és respectable.
Però els joves ho veiem diferent: sabem que sense parcel·les més grans i més rendibles, l’Urgell no es podrà portar. Som pocs i no podem treballar un mosaic de trossos petits. El missatge que cal transmetre és que la modernització no és un caprici, és una necessitat per assegurar que el territori continuï conreat.
Quina esperança de futur li dona una infraestructura modernitzada? El motiva a continuar, o calen més canvis?
Sí, em dona un futur esperançador. Crec que pot permetre que els joves continuem cultivant com a mínim durant una generació més. Però és un projecte que no s’ha fet prou consensuat, s’ha presentat molt ràpid i la gent del territori no està preparada per a un canvi tan sobtat. Tot i així, penso que sense modernització l’Urgell és inviable a 15 anys vista. Regar a manta amb la poca gent que quedem implica massa feina i massa costos. El canvi és necessari, però s’ha de fer bé i amb tothom.
